Els parcs naturals són laboratoris de sostenibilitat on estudiar i posar en pràctica estratègies per a fer compatibles les activitats humanes amb la conservació dels valors naturals. Si hi ha un entorn on naturalesa i activitat humana conviuen en un mateix espai, eixe és el Parc Natural de l’Albufera de València.

Al pensar en un Parc Nacional ens ve al cap la idea d’una àrea predominantment salvatge i amb presència de l’home minoritària. D’altra banda, el concepte de parc natural integra molts altres aspectes. I molt especialment si parlem del Parc Natural de l'Albufera de València. Diferents activitats tenen lloc en este entorn des de fa segles. La seua mateixa naturalesa actual és en gran part fruit de les transformacions a què generacions d’habitants la van sotmetre per a traure fruits de les seues terres (sal, llenya, caça, peix, arròs...). Eixes transformacions van conformar un sistema sostenible de convivència entre els pobladors i el seu medi ambient.

Actualment, a més d’estos usos tradicionals han sorgit molts altres la compatibilitat dels quals amb la conservació dels ecosistemes és complicada.

• Vivenda (dins i fora de l’àrea protegida). Entorn de l’àrea protegida s’estén l’àrea metropolitana de València, amb més d’un milió i mig d’habitants.
• Industrialització de l’entorn.
• Turisme. El Parc Natural rep un elevadíssim nombre de visitants atrets per les seues platges i gastronomia.
• Mobilitat i trànsit: L’àrea protegida és travessada per unes quantes vies de comunicació amb alts nivells de trànsit.
• Intensificació de l’agricultura. Tant als arrossars de l’entorn com en les conques que aporten aigua. Com a conseqüència s’ha reduït la quantitat i qualitat de l’aigua que alimenta l’estany.

El Llac de l'Albufera és un dels ecosistemes més valuosos de tot el conjunt del Parc Natural. La seua aigua atrau innumerables aus que trien l'Albufera com a lloc d’alimentació, descans i cria. No obstant això, l’estat ecològic del llac està lluny del de fa a penes unes dècades. En els anys 60, abans del desenvolupament urbanístic de l’àrea metropolitana de València, la seua aigua era transparent (els pescadors bevien, en alguns punts que coneixien bé, directament del llac!), plantes aquàtiques dibuixaven el seu fons i multitud d’espècies diferents de peixos nadaven a gust. Les rates d’aigua i les llúdries, molt exigents amb la neteja dels seus hàbitats, trobaven a l'Albufera un lloc ideal per a viure. La transformació agrària de l’entorn del llac havia canviat la seua naturalesa de mareny salobre a un el verger de biodiversitat ple de neta aigua dolça.

No obstant això, l’inevitable creixement urbà, agrícola i industrial de València i els pobles pròxims van provocar a principis dels anys 70 una degradació molt forta de la qualitat de l’aigua de l'Albufera. Es van acabar els temps en què el fons es veia des de la superfície. Sense aigua cristal·lina van desaparéixer les plantes aquàtiques, la major part d’espècies de peixos, mol·luscs, insectes aquàtics..., xicotets mamífers afectats per la ruptura de la seua cadena tròfica...

Ara, encara que el llac continua sent un gran focus de biodiversitat, la seua aigua seguix sense ser transparent, només unes poques espècies de peixos, molt resistents a la supervivència en aigua térboles, persistixen al llac, i poques plantes aquàtiques aguanten les condicions d’ eutrofització fruit de l’alta concentració de matèria orgànica a l’aigua.

En els últims anys les administracions estan realitzant esforços de cara a la millora dels sistemes de sanejament per a depurar els efluents abans que arriben al llac.

L’assignatura pendent: garantir a l'Albufera un cabal ecològic d’aigua en QUANTITAT i QUALITAT suficient per a tornar-li el bon estat ecològic del que va gaudir fins als anys 60.

• Quantitat
• Qualitat
• Soterrament i Erosió

Quantitat

Per al complex sistema viu de l'Albufera l’aigua és, com a tots els aiguamolls, l’element clau i imprescindible. El Llac necessita un cabal suficient per a mantindre tots els seus organismes. Tanmateix, cada vegada arriba menys aigua de qualitat a l'Albufera, la qual cosa compromet la conservació del llac.

L’aigua que arriba a l'Albufera té diferents orígens:

• Retorns de reg: sobrants dels utilitzats als camps de cultiu que, des dels rius Xúquer i Túria, passen per estos fins a arribar al llac. Estes aigües es mesclen amb aportacions que provenen de nuclis urbans i polígons industrials. Durant les èpoques de cultiu d’arròs, la qualitat de l’aigua millora considerablement gràcies a este efecte de "llacunatge" o filtre verd que exercix l’arrossar.
• Descàrregues d’aigua subterrània de l’aqüífer procedents del cicle natural: estes surgències d’aigua de gran qualitat o “ ullals” han disminuït considerablement a la llacuna. Encara es mantenen algunes d’estes surgències o "ullals" entre els arrossars.
• Aportacions superficials d’escolament natural (aigua de pluja), procedents d’unes conques fortament urbanitzades o en procés d’urbanització: les crescudes per pluges als barrancs tributaris arrosseguen una gran quantitat de sediments antròpics i materials erosionats.
• Efluents d’origen urbà o industrial i efluents tractats a les estacions depuradores d’aigua residual.

L’entrada més important d’aigua és la procedent del riu Xúquer (en qualitat i preponderància) juntament amb els retorns procedents del riu Túria. Històricament suposaven més del 85% de totes les entrades al sistema. En els últims anys estes aportacions s’han reduït dràsticament. Estudis dels anys 2003 i 2004 revelen una reducció superior al 75% de les aportacions del Xúquer a l’aiguamoll des de 1980 fins ara.

Qualitat

Fins al començament de la dècada de 1960 el llac, encara que molt reduït i sotmés a un règim artificialitzat, presenta una extraordinària qualitat en la seua aigua que sustenten una rica i variada flora i fauna aquàtiques.

És amb la construcció, en els anys 50, dels sistemes de clavegueram a les poblacions riberenques i amb l’enorme auge que va experimentar el sector industrial en l’àrea metropolitana de València i altres àrees de la conca de l’Albufera, quan esta comença a rebre grans volums d’aigua fecal urbana i residual industrial, que causa una crisi de contaminació sense precedents, de la qual se’n deriva la pèrdua de gran part de les poblacions naturals lligades al medi aquàtic del llaci, conseqüentment, l’empobriment general de l’ecosistema.

En pocs anys el llac evoluciona ràpidament cap a un estat de màxima eutròfia, que es traduïx en una desmesurada proliferació de la biomassa fitoplanctònica, constituïda quasi exclusivament per cianobacteris (també anomenats algues verdes; són estos microorganismes els que conferixen el característic color verdós a les aigües del llac) i en un gran augment de la terbolesa, que limiten el pas de la llum a uns pocs centímetres més enllà de la superfície.

En estes condicions, les praderies de macròfits aquàtics, sense possibilitats de captar la radiació solar que necessiten per a dur a terme la fotosíntesi i germinar, i afectades també pels productes fitosanitaris l’ús dels quals en l’agricultura es generalitza en l’àrea en esta època, entren en regressió i desapareixen totalment del llac en els primers anys de la dècada de 1970.

Què és un llac hipereutrofitzat? El creixement explosiu en el fitoplàncton (les microalgues que donen el color verd brut a l’aigua) a causa de la càrrega de matèria orgànica a l’aigua urbana i agrícola fa augmentar el pH, la qual cosa provoca la transformació del nitrogen present a l’aigua en composts amoniacals tòxics per als peixos més delicats. El fitoplàncton fa la fotosíntesi, raó per la qual produïx matèria orgànica i respira oxigen a la nit. La saturació de fitoplàncton deriva en alta producció de sulfhídric (per descomposició de tanta matèria orgànica) i davallades nocturns en la concentració d’oxigen (creant condicions de fort Glossary Link anoxia o falta d’oxigen per a molts organismes aquàtics que necessiten respirar i fent encara més tòxics els composts amoniacals formats).

El zooplàncton queda desplaçat aclaparadorament pel fitoplàncton i allibera este últim del seu major "depredador". Finalment, l’excés de fitoplàncton augmenta la terbolesa de l’aigua i impedix que la llum arribe al fons del llac, alhora que impossibilita la supervivència de les plantes aquàtiques superiors que frenaven l’efecte erosiu de l’onatge contra la vegetació d’illes i vores.

Les conseqüències d’esta pèrdua sobre l’ecosistema lacustre són enormes. D’una banda, la diversitat biològica del llac cau vertiginosament. La gran majoria dels invertebrats associats a la vegetació aquàtica desapareixen amb esta, i amb ells els organismes superiors als quals mantenien, que es reduïxen a un mínim d’espècies en el cas dels peixos, o es veuen obligats a buscar nous llocs d’alimentació, com ocorre amb anàtids i fotges, les poblacions dels quals a la zona disminuïxen dràsticament.

Espècies de gran valor com les gambetes (Atyaephyra desmaresti, Dugastella valentina i Palaemonetes zariquieyi), el petxinot (Unio elongatus), peixos ciprinodòntids endèmics (fartet –Aphanius iberus- i samaruc – Valencia hispanica-), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i l’anguila (Anguilla anguila) van deixar de vore’s pel llac o són molt més rares de trobar-hi.

En els últims anys, l’entrada en funcionament de plantes depuradores i col•lectors ha millorat la qualitat de l’aigua, però encara queda camí per davant.

Soterrament i Erosió

Al desaparéixer les praderies també desapareix el seu efecte protector, i es modifica radicalment el règim sedimentari i hidrodinàmic al llac, passant d’una situació en què imperaven condicions de sedimentació positiva a l’entorn de les mates (enllaç amb mates) (illes de vegetació i comunitats vegetals de les vores afavoridores de la seua expansió, a l’actual, en la qual l’Albufera es troba dominada per fenòmens erosius. Les ones espentades pel vent, sense cap entrebanc que disperse la seua energia i que les frene, trenquen amb tota la seua força contra les vores, remouen els fins sediments del llac, alteren els perfils suaus, desarrelen la vegetació i soscaven les mates, que es disgreguen amb gran rapidesa. Un estudi de 1997 va concloure que, entre 1973 i 1994, la superfície total de les mates del llac de l’Albufera s’havia reduït en un 20%.

Encara que les albuferes són sistemes que evolucionen de forma natural cap al seu terraplenament, la velocitat a què es produïx este procés es pot vore alterada substancialment, tant en sentit positiu com negatiu, per la intervenció humana.

En el cas de l’Albufera de València, la conclusió de totes les infraestructures de sanejament planejades, la realització periòdica de campanyes localitzades de dragatge i, fonamentalment, l’augment de les aportacions d’aigua en quantitat i especialment en qualitat, representen les claus per a recuperar el seu bon estat ecològic i garantir la conservació a llarg termini de tan singular ecosistema.

Hi ha una cosa que desconcerta als qui visiten per primera vegada el Parc Natural i només han sentit parlar dels múltiples valors naturals d’este: a l’acostar-se al bosc de la Devesa, eixint d’entre els arbres i superant-los aclaparadorament en altura, diverses desenes d’edificis imposen la seua presència. Són el recordatori més evident del moment històric en què l'Albufera de València va estar a punt de canviar el seu destí i convertir-se en una extensió urbanitzada de la ciutat. No va tindre el mateix final d’altres espais costaners i es va salvar, però les cicatrius hi són perceptibles.

En els anys 50 el bosc de la Devesa estava pràcticament intacte. Excepte a les pedanies de Pinedo i del Saler, alguna xicoteta edificació de la franja costanera, el càmping i les cases dels guardes forestals, la resta estava ple de pins, dunes, vegetació baixa... Els habitants de la ciutat de València solien passar els diumenges de picnic al pinar, aparcaven el cotxe davall els arbres i gaudien d’una paella amb la família i, potser d’un banyet en la platja.

Acabada de començar la dècada dels 60 l’Ajuntament de València, seguint la tendència general a la costa mediterrània ibèrica, va decidir traure profit econòmic del seu tros de costa. Així va començar un pla d’urbanització de la zona que buscava la seua transformació en un complex turístic i de vivendes que portara inversions i donara acollida a multitud de turistes a la recerca de sol i platja. El preu seria molt alt: les carreteres, torres d’edificis, el club nàutic, un hipòdrom, els hotels..., estarien sobre aquell pinar que tant gaudien els habitants de València.

Van començar les obres i les tales, però la societat civil, a pesar de la falta de costum de processos participatius davall el règim franquista, va manifestar ben alt la seua oposició a aquell pla que pretenia furtar-los el tresor heretat dels seus avantpassats. Associacions, col•legis professionals, facultats universitàries, periodistes, ciutadans a títol individual..., els diaris van reflectir durant vora 10 anys la polèmica oberta entre aquells que desitjaven conservar la Devesa com a bosc mediterrani i aquells que desitjaven transformar-la en un complex residencial turístic. Va ser potser el primer moviment social ecologista a l’Espanya de Franco.

Al 1981 l’Ajuntament de València va arreplegar el sentir ciutadà, va paralitzar el pla de construcció de la Devesa i va reorientar la seua gestió cap a la conservació dels seus ecosistemes.

D’aquella època queden, enmig del bosc, 29 torres d’apartaments (de més de 12 altures), dos urbanitzacions, dos grans hotels, una autovia que separa el Saler dels camps d’arròs, un estany artificial, un camp de golf... A més dels quilòmetres i quilòmetres de carreteres, canonades, albellons..., tots sense ús. Altres elements construïts van ser revertits: el malaguanyat hipòdrom és ara reserva integral de naturalesa i centre d’interpretació del Parc Natural, el passeig marítim va ser enderrocat i les dunes i mallades regenerades. Periòdicament es van retirar trams de les antigues carreteres i al seu lloc es van deixar estrets vials d’accés per a vehicles d’extinció d’incendis.

Història del desastre que no es va culminar

L’any 1962 l’Ajuntament de València va autoritzar la realització d’un Pla d’Ordenació de la Devesa, alhora que es van cedir terrenys al Ministeri d’Informació i Turisme per a la construcció del camp de golf i el Parador de Turisme del Saler. Al 1965, amb les obres del Parador i el camp de golf en marxa, el Ministeri de la Vivenda va aprovar definitivament el Pla d’Ordenació. El pla contemplava la construcció d’autovies, torres d’apartaments, un passeig marítim, restaurants, urbanitzacions, grans hotels, comerços, un club nàutic, unifamiliars...

La Real Societat Espanyola d’Història Natural va ser la primera a mostrar públicament la seua oposició al pla afirmant al 1966 sentir-se “inquieta hui més que mai per la sort que puga córrer este lloc incomparable, davant de l’anunci d’una sèrie de complexos edificables projectats, alguns de sorprenent envergadura...". A este posicionament es van unir la Facultat de Ciències i, al 1970, el popular periodista ambiental Félix Rodríguez de la Fuente, que en el seu programa televisiu "Fauna Salvaje" i en diversos fòrums va comentar "la trista situació de l’Albufera i el Saler". La polèmica estava servida amb articles en premsa per part de biòlegs, tècnics, periodistes i polítics a favor i en contra d’urbanitzar el bosc de la Devesa. Es tractava d’un dels primers moviments que es pot considerar com a ecologista a l’Espanya de Franco.

Davant dels qui defenien la construcció d’edificis posant en alça l’impuls que obtindria la ciutat de València com a focus turístic, altres lamentaven la pèrdua d’un tresor natural que pertanyia a tots. Mentres el debat públic tenia lloc i el clamor popular era evident, les parcel·les de la Devesa se n’anaven. Al 1973 quan el Pla d’Ordenació ja havia reduït el bosc de la Devesa al 70% de la seua superfície anterior, l’Ajuntament va decidir realitzar un nou estudi "segons el bategar del poble valencià". Uns mesos després es presentava el "Pla de Remodelació del Saler" nascut del nou estudi, però amb esperit semblant al seu predecessor. De nou els periòdics reflectien el descontentament d’amplis sectors de la societat com ara periodistes, associacions, ciutadans..., fins i tot el Col·legi d’Arquitectes, el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències, l’Ateneu Mercantil, l’Escola d’Arquitectes... A les nombroses impugnacions particulars al nou pla es va afegir una impugnació col·lectiva avalada per 15.750 firmes. El lema "El Saler per al poble" es va imposar com a idea majoritària.

Al 1976 es va elaborar la tercera versió del pla, però al 1977 encara es continuaven talant pins per a construir torres projectades 4 anys abans.

Finalment, al 1978 es va encarregar la realització per un equip interdisciplinari d’un Pla Especial de conservació i millora de l’ecosistema de la Devesa-Albufera. Al 1981, amb la primera corporació municipal elegida democràticament, es van començar a vore els primers canvis en la gestió de la Devesa, esta vegada amb criteris proteccionistes i enfocament en la conscienciació ambiental.

La situació del Parc Natural de l'Albufera, tot just al sud d’una ciutat de més de 800.000 habitants com València, el convertix en lloc de pas d’un gran nombre de vehicles.

L’anomenada Pista de Silla (carreteres V-31, E15, A7, AP7) voreja el perímetre oest del Parc Natural i suposa la principal connexió amb la capital des del sud. La seua alternativa més directa és la CV500, que al llarg de 27 quilòmetres creua de nord a Sud el Parc Natural. Més de 8 quilòmetres d’esta carretera es despleguen com una impactant barrera entre dos biòtops interdependents: el bosc de la Devesa a l’est i l’estany i la seua marjal a l’oest.

Són molts els animals que han de creuar esta via..., i massa els que hi moren atropellats. L’efecte barrera d’esta via de comunicació és tal que s’ha arribat a considerar una de les carreteres amb més mortalitat animal relativa d’Espanya (Estudi de la Coordinadora espanyola d’Organitzacions de Defensa Ambiental – CODA, 1991). Entre els animals més afectats per atropellaments es troben el collverd, el conill comú, la geneta i diversos rèptils.

La intensitat mitjana diària (IMD) a la CV500 es calcula en més de 18.000 vehicles a la zona d’autovia, en més de 12.000 entre el Saler i el Perelló i en més de 9.000 d’esta localitat cap al sud (anys 2002-2007).

Els tipus d’ús d’esta carretera es podrien dividir en tres grups:

• Habitants del Parc Natural que es dirigixen a València o a altres punts. Este trànsit adquirix més importància a l’estiu, quan la població resident dins de l’àrea protegida es multiplica al canviar molts ciutadans a la seua segona residència, amb hores punta a primera hora del matí i última de la vesprada. El mes de major trànsit en esta carretera és juliol.
• Vehicles que creuen el Parc Natural per a arribar a una altra destinació fora d’ell. Trànsit fàcilment evitable si s’estudia l’alternativa de la Pista de Silla, d’uns quants carrils, menys congestons, major velocitat i semblant distància.
• Ciutadans de fora del Parc Natural que acudixen amb els seus vehicles a l’àrea protegida. Generalment a l’estiu, per a fer ús de les platges o per a menjar en algun dels restaurants de l’àrea protegida. Este tipus de desplaçaments provoca grans congestions a les hores punta.