Botànic

Recorregut: 
L'itinerari discorre per la zona anomenada Pla de la Sanxa, situada al sud de la Gola del Pujol. S'endinsa en el sistema dunar intern o de dunes fixes colonitzat per una densa vegetació de matoll i pineda.
Longitud: 
800 metres
Duració: 
45 minuts

Parada 1. Pla de Na Sanxa.

La primera referència relacionada amb el Plà de na Sancha, data de finals del segle XIV i parla d'una dona, Sanxa, que fou autoritzada per tal que les seues cabres i vaques pasturaren a este pla. Posteriorment, en la novel·la de Blasco Ibáñez, Cañas y barro, es narra la llegenda de “La Sancha y el pastor”. Segons este autor a este pla habitava un pastoret de cabres que tenia com a única amiga una xicoteta serp a qui cridava Sanxa. Este li donava, tots els dies, dins un bol, llet que munyia de les seues cabres i jugava amb ella. Les gents del lloc s'aterrien quan veien Sanxa acompanyar el pastor i quan esta s'enrotllava al seu cos. El pastor se'n va anar, com a soldat a la guerra, i durant diversos anys va estar absent. Al tornar, Sanxa que havia crescut desmesuradament, al reconéixer el seu amic, es va enroscar al seu cos, com feia abans, i el va abraçar, asfixiant-lo.

Parada 2. Màquia mediterrània.

La vegetació característica de la Devesa és el matoll dens mediterrani denominat màquia. El terme màquia (maccia de l'italià) és una paraula d'origen cors que s'utilitza per a referir-se a la vegetació mediterrània constituïda principalment per arbusts alts de més de 2,5 m, generalment de fulla perenne i dura (escleròfil·les). El mateix origen té la paraula maqui, aplicada a la persona que viu clandestinament amagada a una zona de densa vegetació. Els matolls densos de coscoll, margalló, aladerns, llentiscles, entre altres, es troben entre les formacions més interessants i peculiars de la Devesa. Normalment este matoll, va acompanyat per un pineda de pi blanc i, en menor grau, de pi roig.

Parada 3. El margalló, la murta i l'arç negre.

Entre l'embolic de vegetació que s'observa des d'esta parada destaca el margalló, la murta i l'arç negre. El margalló (Chamaerops humilis L.) és l'única palmera pròpia de l'Europa continental. És una palmera normalment de poca grandària, que pot arribar, en alguns casos, a 3 m d'altura. De tronc fibrós, el seu cor es menja en ensalada, encara que la seua extracció suposa la mort de la palmera. El margalló produïx dàtils xicotets i redons, no comestibles per l'home però si per alguns rosegadors. Des de temps remots, l'home ha utilitzat les seues fulles en forma de palmito per a fabricar alguns objectes necessaris per a les seues activitats domèstiques, com ara graneres, cabassos, barrets, bosses de mà... A partir de mitjan del segle XIX, quan es va industrialitzar l'artesania del margalló, va augmentar considerablement la demanda d'esta planta. Actualment, amb l'aparició dels productes sintètics (plàstics) esta planta ja no s'utilitza per a estos usos.

La murta (Myrtus communis L.) és un arbust aromàtic que pot arribar a aconseguir els 5 m d'altura. Les seues fulles són de color verd brillant. Les seues flors blanques naixen de les axil·les dels fulles (unió de les fulles amb la tija). Tota la planta és molt olorosa i aromàtica. Amb les seues fulles i fruits, anomenats murtons, es prepara un vi aromàtic astringent molt agradable al paladar. Esta planta conté un alcohol, el mirtol, que li conferix propietats balsàmiques, antisèptiques i sedants, per la qual cosa s'ha usat tradicionalment en el tractament d'afeccions pulmonars i bronquials. Tradicionalment les seues branques s'utilitzen en molts pobles per a preparar, en les festes i processons, les anomenades enramades (estora de branques que s'estén pels carrers per a perfumar i guarnir l'ambient).

L'arç negre o arçot (Rhamnus oleoides L.) és un arbust que pot aconseguir fins a 3 m d'altura. El seu fruit és redó, de color verd al principi que es torna negre al madurar. Les seues tiges i branques acaben en fortes espines. Algunes vegades podem vore, clavades en estes espines, sargantanes, llagostins o un altre insecte o xicotet rèptil. Açò és perquè el capsot (Lanius senator) utilitza este arbust per a subjectar les seues preses mentres se les menja o com a rebost (les atrapa en moments que hi ha abundància d'aliment i les guarda per a temps d'escassetat).

Parada 4. El pi blanc i la sempreviva.

L'itinerari travessa a este punt una zona en què existia un antic aparcament que va ser eliminat i en la que es van plantar alguns pins. El pi blanc (Pinus halepensis Miil), és el pi més abundant de la Devesa. Té una gran capacitat per a adaptar-se a zones amb condicions extremes. S'anomena pi blanc perquè a mesura que va envellint la seua corfa es va tornant de color blanquinós. És fàcil reconéixer-lo per tindre les seues acícules (fulles) xicotetes i per mantindre les pinyes, ja obertes i seques, a les branques. A la primavera, quan florix, les seues flors masculines produïxen gran quantitat de pol·len, cosa per la qual és molt freqüent, durant esta època de l'any, vore el sòl de la Devesa de color groc, com si li hagueren tirat sofre. La seua fusta és molt resinosa i dura, per la qual cosa el seu ús en fusteria és molt limitat. La seua corfa és, entre les corfes de tots els pins, una de les que més tanins conté, per això s'ha usat per a assaonar el cuiro. Igual que els altres pins, d'ell s'extrau la trementina per a fer l'aiguarràs. També s'extrauen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

La sempreviva o camamilla borda (Helichrysum stoechas L.) és una xicoteta planta, perenne, de fins a 50 cm d'altura i amb fulles molt estretes. La seua olor és molt característica i les seues flors es presenten agrupades i són de color groc viu. Florix a la primavera. Les seues flors, tenyides de diferents colors, s'utilitzen per a confeccionar el tapís de la Mare de Déu dels Desemparats que es realitza tots els anys durant el mes de maig a la ciutat de València per a celebrar la festa de la seua patrona.

Parada 5. El bruc, l'albada i l'aladern.

Ací es poden vore, de menor a major grandària, tres arbusts també propis d'este peculiar ecosistema, el bruc, l'albada i l’aladern. El bruc o petorret (Erica multiflora L.) és un xicotet arbust que pot superar el metre d'altura. Té les fulles molt xicotets i estretes agrupades de tres en tres. Les flors rosades es troben agrupades a la part final de les branques. Florix a l'hivern i sol observar-se als clars del matoll de la Devesa. Este arbust es cultiva com a ornamental per la bellesa de les seues flors. La fusta de la seua arrel s'ha utilitzat i s’utilitza per a la fabricació de pipes.

L'albada o botja blanca (Anthyllis cytisoides L.) és un arbust amb les fulles i les tiges blanquinoses. Florix a la primavera. Les seues flors grogues formen espigues al final de les branques. És abundant per tot el matoll obert de la Devesa. La falsa olivella o aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia L.) és un arbust que pot superar els 4 m d'altura. El seu aspecte és molt paregut al de l'olivera encara que les seues fulles són més xicotetes. El seu fruit, xicotet i negre quan està madur, servix d'aliment a moltes aus de la Devesa. És molt comú en tot el matoll mediterrani de zones baixes. Florix de febrer a abril. L’aladern és l’espècie que caracteritza la màquia de la Devesa, tot pertanyent a l'associació Phillyreo-Rhamnetum angustifoliae.

Parada 6. El pinastre i la sarsa.

A esta parada s'observa un exemplar de pinastre amb l'espectacular sarsa que envolta altres arbusts. El pinastre (Pinus pinaster Aiton) és un arbre amb copa piramidal. Posseïx un tronc gros, amb corfa aspra i esquerdada. Les seues pinyes poden aconseguir fins a 20 cm de llarg. La gran longitud que poden aconseguir les seues acícules (fulles), quasi 25 cm, fa que no siguen utilitzades pels ocells per a fer els seus nius. És un arbre introduït a la Devesa a primeries del segle XX. No s'ha adaptat bé a la zona, fet que explica la seua progressiva desaparició.

La sarsa o arítjol (Smilax aspera L.) és una planta enfiladora amb tiges serpentejants i proveïdes d'espines. Les fulles, de forma cuirassada, són brillants i dures, a vegades amb màrgens espinosos i amb dos arracades a la base que li servixen per a enfilar pels arbres i arbusts. Dels seus fruits, que apareixen en xanglots com si fóra raïm, s'extreia una beguda refrescant, la sarsa, molt consumida a Espanya abans de l'arribada dels refrescs de cola. Actualment s'utilitza com a aromatitzant de refrescs, gelats i pastisseria en general.

Parada 7. El ginestó, l'esteperola i el coscoll.

D'entre la impenetrable vegetació s'observen tres arbusts clarament diferents: el ginestó, l'esteperola i el coscoll. El ginestó valencià (Osyris quadripartita Salzm) és un arbust semiparàsit, amb fulles verdós-groguenques. Florix a la primavera i les seues flors es transformen en fruits de color ataronjat. Freqüent als matolls de la Devesa, sol viure a les crestes de les dunes fixes.

L'esteperola o estepa d'arenal (Halimium halimifolium L.) és un arbust que viu a les zones més clares de les dunes de la Devesa. Les seues fulles i tiges solen tindre una coloració grisa per la quantitat de pelets que hi tenen. Les seues flors, grogues amb cinc pètals iguals, apareixen al maig i juny. En alguns exemplars es pot observar una taca morada en cada un dels pètals. Localment se’l coneix amb el nom de l'herba dels esperits ja que les seues branques i fulles, quan algú queia malalt o moria, es cremaven per a allunyar els mals esperits.

El coscoll o coscolla (Quercus coccifera L.) és un arbust de corfa grisenca i fulles punxants. El seu fruit és la bellota que tarda dos anys a madurar. Són amargues i no són comestibles encara que torrades s'usaven com a succedani del café. Pel seu poder calorífic s'utilitzaven en forns. Antigament esta planta va tindre molta importància per l'aprofitament de la grana, colorant roig que s'extreia d'un insecte, la cotxinilla, que s'alimenta de les seues fulles.

Parada 8. El llentiscle i l'estepa negra.

A este tram de l'itinerari s'observa el llentiscle i l'estepa negra. El llentiscle (Pistacia lentiscus L.) és un arbust perenne i dioic (les flors masculines i les femenines es troben en plantes separades). Les flors femenines són de color verd groguenc, i les masculines són de color roig fosc i molt xicotetes. Els seus fruits, de color roig al principi, es tornen negres a mesura que maduren. Per la gran quantitat d'olis que contenen (igual que el pistatxo, que és de la mateixa família) els estornells els utilitzen com el seu aliment principal. Durant el dia vénen a milers, a la Devesa des de València, per a menjar. S'ha usat i s'usa actualment com a complement verd en els rams de flors. A algunes zones s'extrau, per mitjà d'incisions practicades al tronc, una resina comercialitzada amb el nom de màstic que ja els grecs i romans l’utilitzaven com a goma de mastegar.

L'estepa negra, estepa amb fulles de sàlvia o estepa borrera (Cistus salvifolius L.) és un arbust que té una altura entre 20 i 100 cm. Les seues flors, que apareixen entre abril i juny, són blanques i generalment groguenques pel centre. Abunda als clars del matoll de la Devesa. És freqüent observar sobre els seus estams grocs diferents classes d'escarabats de colors metàl·lics.

Parada 9. El romer, l'aladern i la mare-selva.

Entre les plantes que es poden observar a esta parada destaquen entre altres, el romer, l'aladern i la mare-selva. El romer o romaní (Rosmarinus officinalis L.) és un xicotet arbust aromàtic amb fulles estrets i de color verd fosc. Florix a l'hivern i les seues flors són de color blau. És una de les plantes mediterrànies més conegudes per la seua tradició com a planta culinària i medicinal, la seu agradable aroma i les seues propietats digestives el convertixen en una planta molt utilitzada com a condiment ideal per a plats forts i grassos.

L'aladern (Rhamnus alaternus L.) és un arbust que pot aconseguir els 5 m d'altura. Les fulles presenten, a vegades, el marge dentat. Florix a la primavera i el seu fruit és, al principi, roig i més tard, negre. Quan viu a l'ombra les fulles adquirixen una major grandària i es pot confondre, quan estan en fruit, amb el grèvol. És l'espècie que caracteritza el matoll de la Devesa. Presenta propietats purgants i astringents tot utilitzant-se les seues fulles, els fruits i la corfa per a fins medicinals.

El xuclamel o lligabosc (Lonicera implexa L.), de dolça aroma, és una planta enfiladora que pot superar els 2 m d'altura. Les seues flors són blanc-rosades i presenten estams excel·lents. Florix d'abril a juliol. És molt comuna per la Devesa, en matolls oberts. El fruit és roig i creix formant grups, sent les seues llavors tòxiques. Es cultiva amb fins ornamentals. S'usa per a cosmètica i perfums.

Parada 10. El raïm marí i la xisca.

Ací, es poden observar dos plantes, una és el raïm marí, relativament abundant a les dunes fixes de la Devesa quan el matoll és poc dens i l'altra és la xisca que s'instal·la principalment a àrees marginals de mallades i séquies.

El raïm marí, o la caboteta de parot (Ephedra distachya L.) és un xicotet arbust dioic (les flors masculines i les femenines es troben en plantes separades). Les seues branques estan articulades a manera de graneres i els seus fruits, de color roig, apareixen al final de l'estiu. La seua disposició, en forma de xanglot, li dóna a la planta el nom comú de raïm de mar. Localment se’l coneix amb el nom de caboteta de parot perquè el seu fruit s'assembla al cap d'una libèl·lula. La xisca (Imperata cilindrica L.) és una gramínia forta i robusta. Florix de juny a setembre i crida l'atenció la seua espiga platejada.

Dels Sentits

Recorregut: 
L'itinerari partix del Camí Vell entrant pel Tallafoc de la Rambla, cap al sud, i s'endinsa cap al matoll i l'interior de les dunes fixes. Amb este itinerari descobriràs la naturalesa tot utilitzant els 5 sentits.
Longitud: 
300 metres
Duració: 
20 minuts

Parada 1. La vista.

La major part de la informació que rep el nostre cervell ens arriba a través de la vista. La vista ens permet percebre sensacions lluminoses i captar la grandària, la forma i el color dels objectes, així com la posició i la distància a què es troben. El sentit de la vista ens revela la varietat de colors que oferix la naturalesa, des de les distintes gradacions del verd predominant fins a les diferents gammes de colors de les flors (grogues, blanques, blaves, rosades) i dels fruits (rojos, taronges, negrosos). Nombroses espècies d'animals veuen més enllà del nostre espectre cromàtic això que els permet localitzar entre el verd dominant, les flors i els fruits encara que no siguen de colors cridaners. Mirant el cel vorem passar gavines, agrons, xatracs, un ban de teuladins o cagarneres. Abaixant un poc la vista vorem els distints estrats de la vegetació: herbes, arbusts i arbres. Com més cap avall mirem més varietat de plantes trobem encara que la presència d'enfiladisses, com ara la mare-selva i la sarsa, les quals enfilen pels arbusts i els arbres, fan la sensació de formar un tot. L'embolcall vegetal d'esta zona presenta plantes amb diferents tonalitats on predominen els arbusts llenyosos com ara l’aladern que s'unixen i formen un matoll impenetrable en algunes zones, perfectament aclimatat a les exigents condicions del clima mediterrani.

En esta parada es pot observar una varietat cromàtica de fulls, tiges, flors i fruits:

  • Fulles verdes fosques com les de la murta, verdes brillants com les de la sarsa i verdós-groguenques com les del ginestó, així com les tiges blanquinoses de l'albada i de l'esteperola.
  • Flors blaves com les del romer, grogues com les de l'esteperola, aladern i sempreviva, blanques com les de l'estepa i les de la murta.
  • Fruits rojos com els del llentiscle i els de la mare-selva i taronges com els del ginestó, que compensen la humilitat de certes flors, tot aconseguint incomparables colors, encara a l'hivern, que juntament amb el fresc color blau del cel i el càlid beix del sòl conformen este peculiar paisatge.

Parada 2. L'oïda.

Si camines en silenci i lentament podràs escoltar diferents sons d'animals, sobretot d’ocells. Al principi potser no distingisques els uns dels altres però amb un poc d'atenció i temps aconseguiràs identificar-los. Entre els pins i arbusts d'esta frondosa zona, pots reconéixer pel seu cant, entre altres aus comunes de la Devesa, les següents:

El gafarró (Serinus serinus) és una au que nidifica preferentment en zones amb arbratge, encara que per a alimentar-se pot aparéixer en ambients més oberts. La seua veu consistix en un cantussol estrident, cascavellejant i un poc frenètic “ptitxrriritxiritx…”, amb frases molt llargues, generalment emés des de l'alt d'un arbre o en vol sobre la pineda. Pot cantar quasi tot l'any, però en particular a partir de gener i durant les hores més càlides.

El totestiu (Parus major), és una au que nidifica a la Devesa i roman durant tot l'any també. La seua veu és molt cridanera i posseïx un distintiu timbre metàl·lic. Es compon de frases curtes continuades, amb un repertori molt variat: “tí-cha-cha, tí-cha-cha, tí-cha-cha, tí-cha-cha…”, “to-to-tí, to-to-tí, to-to-tí, to-to-tí…”, o bé “tiuti tiuti tiuti tiuti tiuti…”, emés generalment des d'un punt avantatjat d'un arbre.

La busquereta de capnegre (Sylvia melanocephala), és una au que es pot sentir durant pràcticament tot l'any. Si bé la seua veu no resulta molt cridanera, és una constant a la Devesa. Es tracta d'un sonor trontoll “txret-txret-txret-txret-txret” o bé “trke-trke-trke”, emés de forma ràpida entre llargues pauses, generalment des de dins d'un arbust, o des d'una branca avantatjada.

El trist (Cisticola juncidis) és una au nidificant poc comuna a la Devesa, la qual és més freqüent a zones de vegetació herbàcia oberta, com ara les mallades o les dunes costaneres, així com als canyissers de l'Albufera o als arrossars. La seua veu resulta molt cridanera, sent una de les primeres aus a ser reconegudes pel seu cant a la zona. Es compon d'una llarga repetició monòtona “tsip...tsip...tsip...tsip...tsip...tsip…” emesa mentres vola en cercles, de forma quasi incessant durant l'època de cria de febrer a juliol.

Parada 3. El gust.

Al llarg d'este itinerari hi ha plantes capaces de proporcionar diferents sabors com és el cas del llentiscle, que té una llarga tradició medicinal i comercial que es remunta a les civilitzacions clàssiques. Era molt apreciat per la seua blana resina masticable, coneguda comunament pel nom de màstic, i utilitzada encara en algunes regions per a refrescar l'alé i com a empastat per a les dents. Tant la seua resina com el seu oli són components d'alguns dolços i begudes, com és el cas del dolç grec denominat masticha o del licor anomenat mastiha. Antigament s'utilitzaven les arrels de la sarsa per a tractar malalties reumàtiques i de la pell. Actualment se li reconeixen propietats depuratives de la sang, estimulants, sudorífiques (símptomes gripals i catarrals) i diürètiques. L'arrel també s'ha utilitzat des de sempre per a elaborar sucs, determinades classes de cerveses i begudes ensucrades. També s'empra en la indústria alimentària per a aromatitzar gelats, pastissos i altres aliments.

Els brots tendres de l’esparreguera borda (Asparagus acutifolius L.) són comestibles igual que els de l'espàrrec cultivat, són molt més febles, però tenen paregut sabor. Alguns els preferixen als cultivats. Els espàrrecs acabats de coure tonifiquen el fetge i contribuïxen a l'eliminació de toxines a través de l'orina.

Parada 4. El tacte.

Conforme anem observant podem anar tocant: l'arena, els troncs dels arbres, les branques, els fulls, els fruits, les flors… Amb això percebem textures i formes diferents: la rugosa corfa del tronc del pi, o la llisa de l’aladern, els fruits redons i xicotets del llentiscle, els fulls cotonosos, amb pelets, de l'albada, les fulles de la sarsa cobertes de cera que les fan suaus al tacte, les seues tiges amb xicotetes espines que punxen igual que els contorns espinosos de les fulles del coscoll, l'arena fina que llisca suaument entre els dits de les mans, fresca pels matins primerencs o a poqueta nit i càlida, que crema, durant les hores del migdia...

Parada 5. L'olfacte.

A la Devesa es poden descobrir les possibilitats del sentit de l'olfacte amb l'existència de diverses plantes aromàtiques durant totes les estacions de l'any. El llentiscle desprén una olor aspre molt particular durant tot l'any, la sarsa perfuma l'ambient amb els seus ramells de flors blanques al final de l'estiu, el romer emana contínuament una olor molt suggestiva, la mare-selva, de dolça aroma i la sempreviva, amb la seu amarga olor silvestre, inunden a la primavera tota la Devesa, les xicotetes i nombroses flors blanques del morritort marítim despedixen, sobretot a l'hivern, una deliciosa fragància a mel… Totes estes olors contrasten amb la desagradable olor que desprén la ruda quan es xafa o es frega. Després de ploure, passejar per la Devesa és una experiència molt gratificant, per l'agradable olor que desprén la terra mullada. Amb la pluja s'aguditzen tots i cada una de les olors pròpies de les plantes i flors de la zona.

Històric. El Saler

Recorregut: 
L'itinerari discorre pel Tallafoc del Saler, des del poble fins al Muntanyar de la Mona.
Longitud: 
600 metres aprox.
Duració: 
30 minuts aprox.

Parada 1. El Saler.

El topònim el Saler fa, segurament, referència a un conjunt de barraques agrupades on actualment es troba el poble i en les quals s'emmagatzemava la sal que procedia de les antigues salines localitzades prop de la zona coneguda actualment com "Racó de l'Olla". El creixement poblacional originat al voltant d'estes barraques, pareix que va ser l'origen del poble del Saler. A l'inicial nucli de barraques se li van unir, a poc a poc, un altre tipus d'edificacions. A finals del segle XVIII s’hi va construir la Casa de la Demanà i la Casa de la Campaneta. Esta última que actualment no existix, es trobava situada enfront de l'anterior i va ser refugi de caça per a visitants regis.

En la “Casa de la Demanà” o també anomenada Casa de la Campaneta se celebraven, fins a aproximadament mitjan del segle passat, les subhastes dels llocs de caça de l'Albufera. Encara que va patir una remodelació a principis del segle XX, de la seua primitiva construcció destaquen les originals reixes corbes que engabien xicotetes balconades i finestres rematades per “tupés” o “barrets” també corbs. Actualment l'ús de la Casa de la Demanà està cedit pels seus propietaris a l'Associació Juvenil “Amics de la Casa de la Demanà” i a la Falla d'El Saler.

Parada 2. Piverot.

Dins del recinte del col·legi públic Lluís de Santàngel es pot observar un magnífic exemplar de pi pinyoner (Pinus pinea), una espècie de pi d'escassa representació a la Devesa. Se li assigna l'adjectiu ver (verdader) perquè pertany a l'única espècie, entre tots els pins, que produïx pinyons i l'ús de l'augmentatiu verot fa referència a la seua descomunal grandària.

El seu tronc és robust i curt i les seues branques presenten una copa aparasolada que dibuixa al sòl, al migdia, una ombra d'aproximadament de 440 m2 de superfície. Té una alçària aproximada de 14 metres i mig i el seu perímetre en la base és de quasi 5 m. La seua edat estimada és de 175 anys.

Parada 3. La Devesa i El Saler.

Els habitants del poble del Saler han aprofitat tradicionalment molts dels recursos naturals que els ha brindat el bosc de la Devesa. Destaquen, entre altres, l'ús de les branques del galzeran per a la pesca de la sépia, el de les branques de l'estepa blanca per a protegir dels mals esperits algú que queia malalt o moria, el de les branques de la murta i del llentiscle per a la confecció d'estores utilitzades per a guarnir els sòls dels carrers en les processons i festes, el de la cendra de les soses per a produir sabó, l'arrel del lliri groc per a buscar i conservar l'amor, i el de la fusta de diferents arbusts, sobretot de l'arç negre, com a combustible per als forns.

Parada 4. La mallada i la barraca.

Des d'esta parada es pot observar la mallada del Saler. De les mallades s'obtenien alguns dels materials emprats per a la construcció del que era la vivenda tradicional de la zona, la barraca.
Les mallades són depressions que al tindre un sòl argil·lollimós s'entollen quan plou. A la seua vora o a les zones menys salines, creix el borró (spartina versicolor), que és la planta que s'ha utilitzat tradicionalment per a fer el trespol de les barraques. Dels sòls de les mallades s'obtenia la tosca amb què es feien els sòls d'estes vivendes.

Al Saler van ser famoses les barraques del Cubà, les de Montoliu, i la barraca del Cotero, o també anomenada de la Tia Rosario. Estes dos últimes, decorades amb mobiliari original antic, atreien una gran quantitat de visitants. Les de “Montoliu”, derruïdes a finals dels 60, es localitzaven a l’actual avinguda dels Pinars, aproximadament a l'altura del número 12. La de “la Tia Rosario”, construïda en el segle XVIII, va ser derruïda en 1998.

Parada 5. El Muntanyar de la Mona.

Entorn d'esta parada, es troba una zona usada des de fa temps, com a àrea d'esbargiment anomenada el Muntanyar de la Mona. El seu nom possiblement estiga relacionat amb “La Mona de Pasqua”. Esta zona de matoll obert, prop del mar, amb ombra i pròxima al poble del Saler la farien idònia per a menjar-se la mona (tradició arrelada de famílies i grups d'amics es menjaven junts la mona el dilluns de Pasqua). La mona és una coca de massa bescuitada guarnida d’un ou dur que se sol esclafar en el front del company per a trencar la corfa, abans de pelar-lo i menjar-se’l.

La paraula “mona” prové del vocable àrab munna i significa obsequi. Al segle XVIII, la mona era l'obsequi clàssic del padrí als seus fillols. El nombre d'ous que l’acompanyaven corresponia a l'edat del xiquet. Açò es feia fins que este complia 12 anys.

Històric. Gola de Pujol

Recorregut: 
L'itinerari discorre paral·lel a la Gola de Pujol des del Camí Vell de la Devesa, a l'altura del llac artificial, fins a les comportes que comuniquen el llac de l'Albufera amb la mar Mediterrània.
Longitud: 
700 metres aprox.
Duració: 
40 minuts aprox.

Parada 1. La Gola de El Pujol.

L'aiguamoll del Parc Natural de l'Albufera es comunica amb la mar a través de cinc Glossary Link goles o canals. Tres d'elles (la Gola del Pujol, la del Perellonet i la del Perelló) comuniquen el llac de l'Albufera amb la mar. Les altres dos (la Gola del Rei o del Mareny i la de Sant Llorenç o del Cano de Cullera), evacuen les aigües de la marjal de Sueca i de Cullera.

Dels tres canals que comuniquen el llac amb la mar, el del Pujol, és el més modern. Es va construir al 1953, a un poc més d'un km, al sud, d'una gola que ja existia, la del Pujol Vell i es va fer per problemes de desaigüe de l'Albufera i per la pressió dels arrossers. És l'única, a més, que comunica directament el llac amb la mar ja que les altres dos ho fan a través d'una xarxa de canals. Té 1 km de llarg i uns 45 m d'ample. El nom local de Pujol significa en castellà monticle o tossal i fa referència, segurament a les dunes que s’hi trobaven prop. Des d'esta parada podem vore, a l'altre costat de la Gola i mirant cap a la mar, una de les dunes més altes que existien a la Devesa: el Muntanyar del Pujol. Esta duna, de 9,5 m d'altura, es va salvar de l'arrasament quan es va dur a terme el procés d'urbanització del Pla de 1965. Hui en dia constituïx un exemple de les dunes que existien a la Devesa.

La Gola travessa tota la Devesa d'est a oest. El recorregut de l'itinerari ens possibilita vore la mar i l'Albufera simplement girant el cap i ens permet donar-nos compte que la Devesa és una estreta franja d'arena.

Parada 2. La pesca de l'angula.

A través de les goles entren a l'Albufera moltes espècies de peixos que es reproduïxen a la mar i s'alimenten després en aigua dolça. Una d'elles és l'angula, que després al créixer es convertix en anguila.

Actualment a la gola del Pujol igual que a les goles del Perellonet i del Perelló es pesca l'angula. En un principi esta no es comercialitzava, era pescada per la gent de la zona per al seu consum i els excedents els portaven a València on els intercanviaven per altres productes de primera necessitat. La seua comercialització la inicien, l'any 1925, uns treballadors bascs de la siderúrgica dels Alts Forns de Sagunt. Les primeres captures que es van dur a terme amb este fi, a les goles del Perelló i el Perellonet, van ser fortament rebutjades pels pescadors del Palmar que veien en això una minva de la tradicional pesca de l'anguila al llac. La seua reglamentació s'inicia l'any 1936.

Les angules que vénen de la mar remunten la gola, per les vores cap a l'Albufera, fugen de la llum, per la qual cosa la seua pesca es realitza millor durant les nits fosques i d'aigües tranquil·les. La pesca hui en dia es realitza amb el monot que es col·loca sobretot a la vora sud de la Gola, dins el tram comprés des de les comportes cap a la mar.

Parada 3. Aprofitaments tradicionals.

El Llac de l'Albufera i la seua Devesa van pertànyer al patrimoni reial des de l'any 1238 (any en què Jaume I, al conquistar València, es reserva per a ell la propietat dels dos espais), fins a 1869 en el qual va passar a patrimoni de l'Estat. A partir de 1905 l'Ajuntament de València inicia les gestions per a aconseguir de l'Estat la cessió del llac i la seua Devesa. Al 1911 es decreta la Llei de Cessió que culminarà l’any 1927 amb l'entrega a l'Ajuntament dels dos espais, a canvi d'aproximadament, uns 7.200 €.

Els reis com a propietaris de l'Albufera i la Devesa, cobraven una part dels beneficis que s'obtenien dels aprofitaments dels dos espais. Els principals beneficis procedien, per orde d'importància, de l'arrendament de la pesca, (obtenien la quinta part de tot això que es pescava al llac), de les salines que van funcionar fins ben entrat el segle XVII), de les pastures i de la caça. Esta última activitat, tradicionalment lligada a la noblesa, se la van reservar com a ús privatiu la majoria dels successius monarques i nobles que van ostentar la titularitat del lloc.

Al llarg de la història els aprofitaments tradicionals han estat sotmesos a diferents nivells de regulació, tot depenent de qui governara. Així, per exemple, durant algunes èpoques de l'Edat Mitjana es va prohibir la pràctica de la pesca i d'algunes dels seus arts. Durant el regnat de Carles I (1516-1556) es permetia el pasturatge, la tallada de llenya i la caça; no obstant això, durant el regnat de Felip III (1598-1621) i Carles II (1665-1700) estava totalment prohibida qualsevol activitat extractiva encara que en estos moments de màxima restricció es permetera entrar a caçar al llac a qualsevol persona durant dos dies, el de Sant Martí (11 de novembre) i el de Santa Caterina (25 de novembre). Este costum ha perdurat fins a 1987. Hui en dia està prohibit caçar al llac i a la franja de 100 metres que el rodeja.

Parada 4. Les aus.

A pesar que durant el recorregut no s'observen grans quantitats d'aus, un poc d'atenció ens permetrà apreciar la presència regular de l’agró blau i de la garseta comuna a l'aguait de peixets a la vora.

Durant la primavera i l'estiu, moltes de les aus que crien a l'Albufera acudixen ací a la recerca de menjar. Durant esta època, al llarg del canal, es pot observar xatrac comú, xatraquet comú, gavina riallera i gavina capblanca i a la part més pròxima a la mar, xatrac becllarg i gavina d'Audouin.

A partir de la tardor i durant els mesos hivernals, espècies com ara la baldriga balear, el mascarell atlàntic, canet i paràsit gros, poden ser vistes a la mar, enfront de la desembocadura, juntament amb altres espècies més comunes de gavines i de xatracs. Durant esta època, els pescadors del Palmar instal·len els seus arts de pesca, a l'Albufera, al costat de la Gola, possibilitant que aus com ara la corba marina grossa, es pose sobre estaques de fusta, al costat de gavines i xatracs, per a assecar les seues plomes després de llargs bussejos dins les aigües de l'Albufera.

Parada 5. Toponímia de l'estany de l’Albufera.

La primera descripció que es té de l‘Albufera data del segle I i es deu a Plini, que la denomina “Estany Amé”. Les dimensions del llac que es faciliten en eixa descripció coincidixen aproximadament amb les dimensions actuals de l'extensió total del Parc Natural.

Posteriorment, durant el segle IV, Festo Rufo Avieno descriu l’estany de l'Albufera com a Palas Nacararum, Llac de les Nacres, nom provinent probablement de la gran abundància d'ostres que es podien trobar-hi, a causa del caràcter fortament salobre que va mantindre fins al segle XVII. El nom actual de l’estany de l’“Albufera” ve de l'àrab Al-boeira o Al-buhera, “la llacuna”, definida en el diccionari de la RAE com a “laguna formada por el agua del mar en playas bajas”.

Parada 6. Les comportes.

Des d'esta parada podem observar les onze comportes de la gola. La missió d'estes és regular el nivell de les aigües de l’estany de l'Albufera i impedir l'entrada d'aigua salada al llac durant els moments de temporal. El nivell es determina en funció de les necessitats del cultiu de l'arròs. Un sistema de turbines permet pujar i abaixar les comportes i una escala numerada permet graduar el nivell de l'aigua.

Al llarg de l'any s'establixen tres nivells diferents:

  • Nivell d'hivern: és l'època en què l’estany arriba al màxim nivell, tot inundant els Glossary Link tancats que el rodegen. Històricament s'aconseguien uns 60 cm sobre el nivell mitjà de la mar, encara que a les últimes dècades, degut fonamentalment a la mecanització del cultiu, no solen superar-se els 35 o 40 cm. Este període, que s'estén entre l'1 de novembre i l'1 de gener, és conegut com a la perellonà.
  • Nivell previ a la sembra: a partir de l'1 de gener el nivell descendix fins a aconseguir el “zero” del llac, que es correspon amb uns 18 cm sobre el nivell de la mar. És el període més llarg durant el qual els arrossars es mantenen secs. És quan es duen a terme les labors preparatòries del sòl abans del cultiu. S'estén fins a finals d'abril.
  • Nivell de cultiu: A finals d'abril el nivell puja un poc més, situant-se a uns 25 cm sobre el nivell de la mar. Es manté en esta cota fins a mitjan d'agost, que és quan torna a descendir fins a aconseguir el seu mínim. A primers de setembre les segadores inicien les labors de recol·lecció. L’estany es manté pràcticament en este nivell mínim fins a la següent perellonà.

Parada 7. Les històries que ens conten els anells.

La naturalesa ens oferix senyals que en un moment donat, i degudament interpretades, ens poden ser molt útils. Si caminem un poc a l'esquerra vorem un tronc d'arbre talat.

Els cercles concèntrics que hi apareixen ens reflectixen cada any de la seua vida, ens permeten datar-ho i ens aporten dades sobre les condicions climàtiques imperants durant el seu desenrotllament (humitat, temperatura, etc.).

Els anells de creixement de major grossària ens indiquen que les condicions de vida van ser millors, mentres que els més estrets, o els dobles, revelen circumstàncies més adverses a causa de sequeres, plagues, gelades, incendis o malalties…

Sabies que l'anàlisi dels anells que presenten els troncs dels arbres longeus a Espanya ha permés reconstruir el clima de la península? Sabies que els anells ens poden orientar?

Les majors grossàries apareixen en els punts on el tronc rep més calor del sol, assenyalant-nos, per tant, el sud. Des d'esta parada podem enllaçar amb l'itinerari botànic o seguir recte fins al mirador del Pujol des d'on podem vore l'Albufera.

Lúdic per la Platja

Recorregut: 
L'itinerari discorre pel passeig marítim “Fco. Lozano” que travessa de manera longitudinal l'ecosistema del primer cordó dunar de la platja del Saler.
Longitud: 
2.000 metres aprox.
Duració: 
45 minuts aprox.

Parada 1. El passeig marítim.

L'antic ecosistema de dunes de primera línia que caracteritzava la platja del Saler fou arrasat a finals dels anys seixanta per a construir un passeig marítim elevat sobre el nivell de la mar, amb restaurants i dutxes a la part baixa. Este passeig marítim, es va eliminar a finals dels anys noranta i es va substituir per un cordó de dunes i per l'actual passeig pel qual discorre l'itinerari. El nou passeig a l'estar construït al nivell de la mar i estar situat darrere de les dunes, produïx un menor impacte.

La platja de la Devesa patix, des d'abans de mitjan del segle passat, un fort procés d'erosió causat per la falta d'arribada d'arena, provocada al mateix temps, per la regulació dels rius i per l'efecte barrera del port de València. Esta situació estava agreujada per la presència de l'antic passeig marítim que afavoria la perduda de platja (la platja del Saler era tan estreta que l'obstacle del passeig marítim provocava, en moments de temporal, que l'onatge multiplicara la seua energia al xocar contra este i arrossegara, per tant, més arena en el retorn del corrent a la mar). El lloc que ocupava l'antic passeig, hui és platja.

La construcció, de manera artificial, d'un nou cordó dunar, davant del passeig es va dur a terme pel paper tan important que exercixen les dunes sobre l'estabilitat de les platges: d'una banda, actuen com a reserva d'arena per a mantindre l'existència i l'equilibri de les platges que tenen davant i d'altra banda, protegixen de l'acció del vent de la mar la vegetació que se’n desenrotlla darrere. Les característiques peculiars de les plantes i animals que viuen a estes dunes, marcades per unes condicions ambientals molt dures, li atorguen un valor natural únic que augmenta, si tenim en compte a més, que es tracta, hui en dia, d'un ecosistema escassament representat a causa de l'exagerada urbanització de la costa.

Parada 2. Les plantes de les dunes.

A esta parada el passeig s'allunya de la mar i discorre per darrere d'una zona de dunes que no es va arrasar quan es va construir l'antic passeig marítim elevat. Les plantes que s’hi poden observar són les que corresponen al matoll característic de les dunes d'interior. Estes plantes no estan preparades per a suportar l'acció directa del vent de la mar per la qual cosa creixen de forma rèptil, no atrevint-se a superar l'altura de les dunes que tenen davant i que les protegixen. Es poden vore margallons, llentiscles, sarsa i fins i tot pins. Totes adopten formes encoixinades, com “pentinades” pel vent. Si ens fixem en el pi, observem com creix a la part ampla i no a l'alta. Acostant-nos a les dunes de davant, podem vore que ací les formes de les plantes són diferents. Totes estan preparades per a sobreviure en este medi.

Totes són capaces de resistir la forta insolació, l'assot continu del vent de la mar carregat de sal i la mobilitat constant de l'arena que les tapa moltes vegades, tot ocultant el seu aparell fotosintetitzador, o que les descobrix totalment, deixant les seues arrels a l'aire. Observem que les seues fulles són xicotetes, així eviten al màxim la deshidratació, o són de color blanquinós perquè estan cobertes de pelets que les protegixen millor de l'exterior, o són carnoses cosa que els permet emmagatzemar aigua a l’interior. Fixem-nos en les fulles del barrot, estes es retorcen sobre elles mateixes per tal d’evitar l'evaporació.

Les tiges de totes elles creixen de forma rèptil per a minimitzar l'efecte del vent o creixen flexibles i fortes, cap amunt, per a poder doblegar-se sense trencar-se. Totes les seues arrels són exageradament extenses per a poder ancorar-se molt bé dins l'arena. Cal tindre en compte que qualsevol planta no pot viure en un medi amb unes condicions tan dures.

Parada 3. Els animals de les dunes.

Igual que les plantes que viuen a les dunes de primera línia, la forma de vida i els mecanismes d'adaptació dels animals que viuen ací estan condicionats per les característiques ambientals d'este ecosistema. L'escassetat d'ombra, el calfament excessiu que aconseguix durant el dia la capa superficial de l'arena i la diferència extrema de temperatura que es produïx entre el dia i la nit, determinen, que molts dels animals d'este medi, com és el cas d'alguns escarabats, desenrotllen ritmes biològics d'activitats crepusculars i nocturnes; estos romanen soterrats dins l'arena durant el dia i ixen a poqueta nit a la recerca de preses.

Les espècies de caragols que viuen a estes dunes estan també adaptades a este medi tot presentant petxines grosses i una alta resistència a la dessecació. Per a evitar el contacte amb el sòl en els moments de màxima radiació solar estos es pugen durant el dia a les branques de les plantes, s'hi adherixen formant “xanglots” i hi romanen immòbils fins a l'arribada de la nit, moment en què baixen per a alimentar-se (les altes temperatures del sòl, a l'estiu, podrien literalment coure'ls).

La pròpia naturalesa blana de l'arena que facilita el soterrament d'algunes espècies també determina que alguns dels animals que viuen a este medi desenrotllen estructures apendiculars especials que els permeten caminar molt millor sobre ella. La sargantana cua-roja presenta tant en les extremitats anteriors com en les posteriors uns dits amb una classe d'escates que li permeten córrer molt ràpid sobre l'arena sense afonar-se.

Parada 4. El Bany.

Si el recorregut el fem a l'estiu i mirem cap a la platja vorem famílies, parelles, i grups d'amics, tots junts, banyant-se o prenent el sol. Açò que hui ens pareix tan normal no ha sigut sempre així.

La moda de banyar-se dins la mar s'inicia a finals del segle XVIII, sent els pioners els aristòcrates del sud d'Anglaterra. Al llarg del segle XIX la pràctica dels banys de mar es fa més popular. Els metges de l'època reprenen la idea que ja preconitzaven els antics egipcis, grecs i romans, dels efectes curatius dels banys de mar, i recomanen prendre banys de mar per a previndre i curar nombroses afeccions i malalties.

La gent comença a acudir a les platges. Des de mitjans del segle XIX fins a principis del segle XX, les zones de bany estaven delimitades en funció del sexe: una part de la platja estava reservada per a les dones i una altra per als hòmens. Tot home tenia prohibit passejar-se per les platges reservades a l'ús de les dones mentres estes s'estigueren banyant.

A principis del segle XX els banys de mar comencen a convertir-se en una cosa molt apreciada no sols per les seues qualitats curatives sinó com a mitjà de descans i de relaxació. El sistema del bany a la corda, pràctica consistent a banyar-se agarrat a una corda subjecta a uns pals plantats a l'arena, testimonia el caràcter col·lectiu i popular del bany. Esta pràctica era pròpia de persones majors o de persones insegures a l'hora de ficar-se dins la mar.

A mitjan segle passat, tot coincidint amb una major prolongació dels períodes vacacionals, la popularitat dels banys de mar desencadena una gran afluència de gent a les platges. A la platja ja no s'acudix per a curar qualsevol malaltia sinó simplement pel gust d’anar-hi.

Parada 5. El banyador.

El trage de bany ha patit una gran evolució al llarg del temps. Els primers banyadors femenins que apareixen durant la primera mitat del segle XIX eren de franel·la, de colors foscs i estaven composts per un cosset ajustat amb coll alt i mànegues fins al colze, falda fins als genolls amb pantalons al davall, mitges negres i sabatilles de lona. A finals del XIX este vestit de bany se simplifica i se substituïx per una camisa llarga, pantaló i calcetins. S'abandonen els colors foscs i s'utilitzen els clars.

25 anys després ja no s'usaven els calcetins per al bany, els hòmens podien lluir pantaló curt però les dones encara usaven per a banyar-se, camises de dormir, camises llargues i faldes. És durant la dècada dels 30 del segle passat quan apareix el banyador femení pròpiament dit. Estava fet amb llana i es componia d'una camiseta i d’un pantaló curt que tapava els cuixes.

L’any 1946 el francés Louis Réard presenta un banyador de dos peces. El va denominar biquini, igual que el nom de l'atol del Pacífic on s'estaven fent en eixe any proves d'explosions nuclears. La peça era tan atrevida que la persona que va fer de model per a presentar el trage de bany va comparar l'efecte que tindria el banyador sobre la societat en general, amb la repercussió que estaven causant en eixe moment, sobre els periòdics de l'època, les proves nuclears a estes illes. L'ús d'esta classe de banyador no es va popularitzar fins als anys seixanta. La seua arribada a Espanya coincidix amb el boom turístic de finals d'eixa dècada.

Els primers banyadors elàstics com els que es confeccionen actualment apareixen al 1960, any en què es va inventar la lycra. Les casetes de bany per a canviar-se de roba també han evolucionat al llarg d'estos dos segles. Al principi eren mòbils, amb rodes; amb elles s'acostava el banyiste a la mar existint inclús una rampa per a lliscar-les fins a l'aigua. Estaven pensades per a preservar-se de les mirades i per a mantindre la decència. S'utilitzaven també per a facilitar l'accés al mar a aquelles persones malaltes que necessitaven tractament. Fins a la dècada dels 70 del segle passat, era normal vore les platges esguitades de casetes de bany, de fusta i normalment de ratlles, que es podien llogar i que s'utilitzaven per a desvestir-se i vestir-se. A l'actualitat estes cabines han deixat de formar part del paisatge de la platja.

Parada 6. Un passeig per la platja.

Si ens acostem a la vora de la platja ens adonarem que un simple passeig per la platja pot convertir-se en una interessant aventura d'observació. Passejar després del pas d'un temporal és el moment perfecte ja que els fons marins han estat més remenats i el material arrossegat per les ones és molt més divers i inclús el seu origen pot ser més llunyà. Això que observem ens donarà una idea de la vida que hi ha a pocs metres davall l'aigua encara que també hi trobarem objectes de diferents procedències que ens recordaran que la mar torna a l'home això que hi tira.

A l'arena podem trobar una variada gamma de petxines de mol·luscs de diferents formes, grandàries i colors, petxines de caragols, restes d'esquelets, com els de la sépia, ous de tauró com els de la bastina, algues, carrancs, estreles de mar, boles de fulles de Posidonia, “xanglots de raïm negre” que no és una altra cosa que una posta d'ous que s'ha després de les roques del fons marí, xicotets trossos de vidres de colors amb diferents graus de polit tot depenent del temps que han estat exposats a l'erosió de la mar, restes d'atuells antics, polperes…

Si observem amb atenció també trobarem a l'arena i a la zona fangosa més pròxima a la mar, diferents empremtes d'animals, sobretot d'aus. Podrem descobrir empremtes de gavines, de corriol camanegre, de xatrac... A la zona de les dunes és possible que trobem empremtes de l'escarabat piloter, de la sargantana cua-roja o bé de la cuallarga, empremtes d'agrons…

Parada 7. Menjar a l’Albufera.

El Parc Natural de l'Albufera és i ha sigut l'hàbitat natural de dos dels elements que més han caracteritzat i influït en la cuina valenciana: l'arròs i l'anguila. A més d'estos dos elements, la proximitat a la mar i la varietat de verdures i hortalisses fresques, producte de les hortes que proliferen al llarg de la seua franja costanera, conformen els ingredients clàssics de la cuina de l'Albufera.

Els plats més típics de la zona són: la paella i l'all-i-pebre. La paella i l'arròs tenen a l'Albufera múltiples variants com per exemple la paella d'abadejo i verdures, paella d'ànec, l'arròs a banda, l'arròs negre, l'arròs amb col i anguiles, amb bledes i caragols, arròs “amb fesols i naps”…

L'all-i -pebre és el plat més autòcton d'estes terres, en realitat és el nom que se li dóna a la salsa que acompanya determinats plats de peix o de carn i que té com a base un sofregit d'alls i pebre roig. Els habitants de la zona han utilitzat preferentment l'anguila com a ingredient principal de manera que es convertix en un component imprescindible associat a este plat.
L'espardenyà ve a ser una variant de l'all-i-pebre en què figura com a ingredient la carn d'ànec, l'anguila i la creïlla. La carència de caça ha substituït l’anguila per pollastre o conill. El seu origen cal buscar-ho en l'escassetat d'anguiles i solia ser un plat cuinat especialment pels hòmens a la taverna o en la cabila de caçadors.

Paissatgístic

Recorregut: 
L'itinerari discorre pel Camí Vell de la Devesa, que unia la ciutat de València amb el Perellonet. Durant el recorregut s'observen les principals mallades de la zona nord: la del Quarter, la del Saler, la de la Rambla, la Redona i la Llarga.
Longitud: 
4.000 metres aprox.
Duració: 
1 hora 45 minuts aprox.

Parada 1. La mallada del Quarter.

Des d'ací s'observa la mallada coneguda com del Quarter. Les mallades són depressions interdunars localitzades entre la pineda, on predominen els sòls llimosos, caracteritzats per ser impermeables i de color gris, que fan que s'entollen durant l'època de pluja principalment a la tardor i es dessequen per evaporació, en època càlida, de manera que s’hi produïx una salinització progressiva del sòl.

L'home ha utilitzat diferents tècniques per a evitar l'entollada de les mallades de la Devesa i ha causat greus alteracions sobre este ecosistema tan singular. En concret, la Mallada del Quarter es va omplir amb arena procedent del primer cordó dunar durant el procés urbanitzador que va patir la Devesa a finals dels anys seixanta. Però afortunadament, l'any 1999, es va aconseguir recuperar la mallada, que va tornar al seu estat original.

Parada 2. El tamariu o el tamarit.

El Tamariu (Gatell o Tamarit) (Tamarix anglica Webb) és un arbre xicotet o arbust de 6 a 8 m d'alçària amb brancatge prim i flexible, caracteritzat pel seu aspecte lleuger i plomós.

Fulles molt xicotetes de color verd glauc que abracen les brnaquetes. Flors rosades o blanques de dimensió reduïda que formen xanglots densos sobre les branquetes de l'any i que hi apareixen alhora que les fulles. La floració té lloc entre els mesos d'abril i juny. Normalment, el trobem a zones pròximes a cursos d'aigua, depressions salines i arenals costaners, encara que el seu hàbitat idoni és la vora de les mallades un poc salines.

Parada 3. La Casa Forestal del Saler.

La Casa Forestal del Saler va ser construïda l’any 1920 i actualment alberguen les dependències dels guardes forestals i de la policia local.

Parada 4. L'olivera.

La presència d'esta olivera i d'altres, així com d'alguns exemplars de figueres i garroferes disperses per la Devesa, demostren l'existència d'antics cultius a la zona.

L'olivera és una espècie típicament mediterrània adaptada al clima de la zona, present als paisatges de la Península Ibèrica com un element més dels ecosistemes mediterranis i de la cultura.

Parada 5. L'eucaliptus.

A principi del segle XX, a fi de dessecar les mallades existents a la Devesa, s’hi va introduir l'eucaliptus, una espècie al·lòctona d'origen Australià capaç de resistir entollades temporals, amb creixement ràpid i elevades necessitats d'aigua. A més, com s'observa en este punt, també va ser utilitzat com a arbre ornamental.

L'eucaliptus és una espècie que causa danys importants en l'ecosistema on ha sigut plantat perquè competix avantatjosament amb la vegetació autòctona per l'aigua i els nutrients existents al sòl, i perquè els seus fulls exsuden certes substàncies que impedixen la germinació d'altres espècies.

Parada 6. La Mallada del Saler.

L'àrea deprimida que observem és la denominada Mallada del Saler. Les comunitats vegetals que viuen a les mallades es distribuïxen a manera d'anells concèntrics, en funció de la salinitat i composició del sòl. Al centre de la depressió, el sòl queda despullat per la gran concentració de sals i es clavilla en època estival per la dessecació dels llims.

La primera comunitat vegetal que apareix més pròxima al centre, està formada per espècies herbàcies suculentes anuals que li donen a la tardor un aspecte rogenc, entre les quals destaquen espècies com ara la Salicornia emerus i la Suaeda marítima. Al voltant de l'anterior o substituint-la hi ha una comunitat de plantes perennes més robustes que les anteriors que formen també grups aïllats al sòl nu, dominen espècies com ara la Sarcocornia fruticosa i l'Arthrocnemum macrostachyum. Als cinturons més exteriors apareixen comunitats de juncàcies, ciperàcies, gramínies i plantatges que preferixen sòls menys salins i amb una certa humitat que formen praderies molt denses.

Parada 7. Espècies enfiladisses

En este paisatge crida l'atenció la sarsa (Smilax aspera L.), espècie enfiladissa que s'encimbella pels arbusts i troncs nus dels arbres, a la recerca de la llum necessària per a realitzar la fotosíntesi.

Altres espècies enfiladisses que també vorem al llarg d'este recorregut encimbellant-se pels arbres i arbusts són la mare-selva (Lonicera implexa Air.) i la vidiella (Clematis flammula L.).

Parada 8. Les dunes d'interior.

Ens trobem al sistema dunar intern, el més antic de la Devesa. En este ecosistema s'establix la màquia litoral, la comunitat més evolucionada de la Devesa, composta per una vegetació molt més desenvolupada, constituïda per un estrat arbori principalment de pi blanc i un estrat arbustiu de gran diversitat i cobertura, format per espècies com ara l’aladern, el llentiscle, la murta, l'arç negre i un gran elenc d'espècies subarbustives i herbàcies.

Parada 9. La sesquera.

La sesquera (Erianthus ravennae (L) Beauv.) és una canya de mitjana altura, que habita en depressions moderadament humides. La seua floració té lloc a la tardor, formant cridaners plomalls. Com a curiositat, cal assenyalar que la canya d'esta planta s'utilitza en pirotècnia per a llançar eixides de coets per tindre buides les seues tiges.

Parada 10. Les junqueres.

Els jonqueres són freqüents a les malladas poc salines i amb un cert grau d'humitat. Des d'ací podem observar dos tipus de juncs, el Juncus acutus L i el Juncus maritimus L, ambdós amb fulles punxants però fàcilment distingibles perquè el primer presenta les flors agrupades de forma més compacta.

Una altra espècie que veiem des d'esta parada és el Scirpus holoschoenus L., identificable perquè posseïx les seues flors agrupades de forma esfèrica i de color marró.

Parada 11. Los xilòfags.

Ens trobem davant d'un tronc que està sent descompost pels insectes i fongs xilòfags, és a dir, aquells que en la fusta troben el seu lloc de vida i font de nutrició. Indicar que alguns insectes xilòfags es poden reconéixer al tronc pel tipus de perforació que realitzen en la fusta.

Parada 12. La Mallada Redona.

Ens trobem davant de la Mallada Redona, una de tantes depressions que van ser alterades a fi de dessecar-les, mitjançant diferents sistemes. El més antic del que es té referència va consistir a excavar una xarxa de xicotets canals coneguts localment com a anguileres, que permetien l'eixida de l'aigua de les mallades a la mar. Posteriorment s’hi van realitzar plantacions amb eucaliptus.

En moments previs a l'execució del projecte d'urbanització de la Devesa, la tècnica aplicada va consistir a obrir sobre les mallades una sèrie de rases paral·leles que trencaven la capa impermeable i en permetien el drenatge, i ja en ple procés d'urbanització, es va procedir a reomplir quasi totes les mallades amb arena procedent del primer cordó dunar, inclús arribant a ser ocupades per vials i edificis. Com es pot observar, la Mallada Redóna actualment es troba terraplenada i amb un fort desequilibri en la biocenosi vegetal.

Parada 13. La Venta de Bous.

Des d'esta parada s'observa la Venta de Bous, una instal·lació pertanyent a la Diputació de València, utilitzada per a albergar en certes ocasions els bous de les fires taurines de la ciutat.

Parada 14. Els líquens.

Els líquens que s'observen sobre els troncs i branques d'estos tamarius i llentiscle, es denominen epífits. Es caracteritzen per no desenvolupar-se sobre el sòl, sinó sobre un substrat com el tronc d'un arbre, les roques o inclús parets, i depenen totalment dels nutrients que transporta l'aire.

Estos líquens s'utilitzen com a indicadors de la qualitat de l'aire ja que són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica. Quan augmenten els nivells de contaminació estos solen desaparéixer.

Parada 15. El Pla del Garrofer.

L'any 1980 al lloc on ens trobem, conegut popularment com el Pla del Garrofer, es va produir un gran incendi. En esta zona prompte van aparéixer els primers rebrots i germinacions d'espècies que es veuen afavorides pel foc, de la mateixa manera que ocorre en altres àrees incendiades. S’hi podien vore amb facilitat rebrots d'espècies com el coscoll i el margalló, així com llavors germinades de pi i estepes.

Actualment podem comprovar que el procés de regeneració natural, sense cap tipus d'intervenció humana, és tot un èxit.

Parada 16. La urbanització.

A finals dels anys 60 s'inicia un procés urbanitzador que va alterar greument els tres ecosistemes existents a la Devesa. El primer cordó dunar va ser arrasat quasi en la seua totalitat i va ser substituït per un passeig marítim, les depressions interdunars van ser omplides amb arena de les dunes davanteres i el sistema dunar interior es va fragmentar amb la construcció d'edificis, carreteres, i infraestructures hidràuliques i elèctriques, com es pot comprovar des d'esta parada.

Tan evident devastació va desencadenar una fortíssima resposta ciutadana que, amb el suport de col•lectius universitaris i conservacionistes, van aconseguir paralitzar la urbanització a finals dels anys 70.

Parada 17. Les plantes al·lòctones.

Els edificis que observem, producte de l’època de la urbanització, es troben enjardinats amb nombroses espècies al·lòctones, que anirem trobant des d'ací fins a la següent parada.

Davant de nosaltres tenim una planta originària de Mèxic coneguda amb el nom de pita (Agave americana L.). Destaca per florir tan sols una vegada en la seua vida, al cap de 10-15 anys, a l'estiu, i produir un gran tija de fins a 10 m d'alçària, a la part superior del qual apareixen les flors. Després de la floració la planta mor.

A continuació ens trobem amb l'ungla de lleó (Carpobrotus sp.), una planta originària de Sud-àfrica. Es caracteritza per cobrir ràpidament el sòl que habita, suposant un perill per a la vegetació autòctona. A la part dreta del recorregut observarem unes bardisses amb dos espècies al·lòctones, el pitòspor i el miòpor, molt utilitzades en jardineria.

Parada 18. Paisatge alterat.

Des d'esta parada ens podem fer una idea de l’estat en què hauria quedat tota la Devesa sinó s'haguera paralitzat la urbanització. Hi hauria luxosos hotels com el Sidi Saler, unifamiliars com la kasbah, multitud d'edificis enjardinats amb espècies AL·LÒCTONES, una gran xarxa viària amb les seues àrees d'aparcament com la que tenim davant i una població permanent de més de 40.000 habitants.

Parada 19. Anguilera.

El sistema més antic, del qual es té referència, utilitzat per l'home per a dessecar les mallades va consistir en una xarxa de xicotets canals coneguts localment com anguileres, que permetien l'eixida de l'aigua d'estes depressions cap a la mar. A la dreta del camí podem observar restes d'una antiga anguilera. El nom d'anguilera se deu al fet que les anguiles, molt abundants fins als anys 60 del segle XX, utilitzaven esta xarxa de xicotets canals per a moure's entre la mar i l’estany de l'Albufera.

Parada 20. El plantatge.

En esta depressió on la humitat és abundant i el contingut en salinitat baix, hi apareixen comunitats de juncàcies, ciperàcies, gramínies i plantatges. En particular cal destacar la presència a banda i banda del camí del Plantago crassifolia Forsk., planta que viu als marges de les depressions formant gespa prou densa, distingible per les seues fulles linears, carnoses i semicilíndricas, a vegades amb algunes dents a la vora.

Parada 21. El senill.

A la dreta del camí podem observar el senill. Esta planta perenne, pròpia de regions temperades, la podem trobar en sòls humits, aigües poc profundes, marjals i rius. Es caracteritza per la seua tija alta i esvelta coberta de fulles llargues i amples. La seua floració té lloc cap a finals d'estiu i tardor, i forma cridaners plomalls localitzats en la part superior de la tija.

El senill, juntament amb altres espècies de gramínies, ha constituït durant molt de temps una matèria primera per a múltiples aplicacions domèstiques, ja que es trobava a l'abast de tot el món.

Parada 22. Vegetació de saladar.

A l'esquerra del camí veiem dos espècies que normalment ens podem trobar a les depressions amb sòls argilosos, fortament salins i humits, es tracta de la sosa alacranera (Sarcocornia fructicosa (L.) A. J. Escolta) i la sosa sabonera (Arthrocnemum macrostachyum (Moric.) Moriu). Són xicotets arbusts, amb tiges carnoses i articulades i amb les fulles reduïts a xicotetes escates.

Estes plantes es poden confondre molt fàcilment entre elles, les reconeixerem perquè la sosa sabonera desenvolupa el conjunt de flors sobre branques jóvens, que queden exposades a la part superior de la mata, mentres que la sosa alacranera les desenvolupa a la seua part interior.

També podem observar en les proximitats d'esta parada una planta característica de sòls salins però sense entollades contínues, la coneguda bleda borda o encisam de mar (Limonium sp).

Parada 23. La Mallada Llarga.

La depressió interdunar davant la qual ens trobem, coneguda com la Mallada Llarga, va ser recuperada l’any 2004. La seua regeneració va consistir a extraure amb ajuda d'una retroexcavadora l'arena que cobria la mallada, fins a la capa impermeable de llims grisos que caracteritza este ecosistema. Posteriorment, es va modelar el perímetre de la mallada amb pendents suaus, a fi de facilitar-hi un accés còmode a l'avifauna.

Parada 24. El Muntanyar del Pujol i L'estany artificial.

Des d'esta parada s'observa el Muntanyar del Pujol, que juntament amb el Muntanyar de la Rambla van ser els únics ecosistemes de dunes davanteres que es van salvar de la urbanització. Des de l'any 1984, estes zones estan tancades al públic pel seu gran valor ecològic.

També podem contemplar des d'ací, el conegut Estany Artificial, construït durant el procés d'urbanització sobre una gran depressió per a albergar un futur port esportiu.