Naturalesa Rodejada

Els parcs naturals són laboratoris de sostenibilitat on estudiar i posar en pràctica estratègies per a fer compatibles les activitats humanes amb la conservació dels valors naturals. Si hi ha un entorn on naturalesa i activitat humana conviuen en un mateix espai, eixe és el Parc Natural de l’Albufera de València.

  Un Parc Natural rodejat per una gran metròpoli

Al pensar en un Parc Nacional ens ve al cap la idea d’una àrea predominantment salvatge i amb presència de l’home minoritària. D’altra banda, el concepte de parc natural integra molts altres aspectes. I molt especialment si parlem del Parc Natural de l'Albufera de València. Diferents activitats tenen lloc en este entorn des de fa segles. La seua mateixa naturalesa actual és en gran part fruit de les transformacions a què generacions d’habitants la van sotmetre per a traure fruits de les seues terres (sal, llenya, caça, peix, arròs...). Eixes transformacions van conformar un sistema sostenible de convivència entre els pobladors i el seu medi ambient.

Actualment, a més d’estos usos tradicionals han sorgit molts altres la compatibilitat dels quals amb la conservació dels ecosistemes és complicada.

  • Vivenda (dins i fora de l’àrea protegida). Entorn de l’àrea protegida s’estén l’àrea metropolitana de València, amb més d’un milió i mig d’habitants.
  • Industrialització de l’entorn.
  • Turisme. El Parc Natural rep un elevadíssim nombre de visitants atrets per les seues platges i gastronomia.
  • Mobilitat i trànsit: L’àrea protegida és travessada per unes quantes vies de comunicació amb alts nivells de trànsit.
  • Intensificació de l’agricultura. Tant als arrossars de l’entorn com en les conques que aporten aigua. Com a conseqüència s’ha reduït la quantitat i qualitat de l’aigua que alimenta l’estany.
L’augment d’estes activitats humanes modernes que afecten la conservació del Parc Natural suposa un repte que requerix d’una acurada gestió, estudi, reglamentació, inversions, decisions... Moltes vegades la protecció dels valuosos ecosistemes d’este espai comporta la restricció de certs usos i limitacions..., però també oportunitats per a una nova forma de desenvolupament.

Aigua

El Llac de l'Albufera és un dels ecosistemes més valuosos de tot el conjunt del Parc Natural. La seua aigua atrau innumerables aus que trien l'Albufera com a lloc d’alimentació, descans i cria. No obstant això, l’estat ecològic del llac està lluny del de fa a penes unes dècades. En els anys 60, abans del desenvolupament urbanístic de l’àrea metropolitana de València, la seua aigua era transparent (els pescadors bevien, en alguns punts que coneixien bé, directament del llac!), plantes aquàtiques dibuixaven el seu fons i multitud d’espècies diferents de peixos nadaven a gust. Les rates d’aigua i les llúdries, molt exigents amb la neteja dels seus hàbitats, trobaven a l'Albufera un lloc ideal per a viure. La transformació agrària de l’entorn del llac havia canviat la seua naturalesa de mareny salobre a un el verger de biodiversitat ple de neta aigua dolça.

El Llac de l'Albufera

No obstant això, l’inevitable creixement urbà, agrícola i industrial de València i els pobles pròxims van provocar a principis dels anys 70 una degradació molt forta de la qualitat de l’aigua de l'Albufera. Es van acabar els temps en què el fons es veia des de la superfície. Sense aigua cristal·lina van desaparéixer les plantes aquàtiques, la major part d’espècies de peixos, mol·luscs, insectes aquàtics..., xicotets mamífers afectats per la ruptura de la seua cadena tròfica...

Ara, encara que el llac continua sent un gran focus de biodiversitat, la seua aigua seguix sense ser transparent, només unes poques espècies de peixos, molt resistents a la supervivència en aigua térboles, persistixen al llac, i poques plantes aquàtiques aguanten les condicions d’ eutrofització fruit de l’alta concentració de matèria orgànica a l’aigua.

En els últims anys les administracions estan realitzant esforços de cara a la millora dels sistemes de sanejament per a depurar els efluents abans que arriben al llac.

L’assignatura pendent: garantir a l'Albufera un cabal ecològic d’aigua en QUANTITAT i QUALITAT suficient per a tornar-li el bon estat ecològic del que va gaudir fins als anys 60.

Quantitat

Per al complex sistema viu de l'Albufera l’aigua és, com a tots els aiguamolls, l’element clau i imprescindible. El Llac necessita un cabal suficient per a mantindre tots els seus organismes. Tanmateix, cada vegada arriba menys aigua de qualitat a l'Albufera, la qual cosa compromet la conservació del llac.

L’aigua que arriba a l'Albufera té diferents orígens:

  • Retorns de reg: sobrants dels utilitzats als camps de cultiu que, des dels rius Xúquer i Túria, passen per estos fins a arribar al llac. Estes aigües es mesclen amb aportacions que provenen de nuclis urbans i polígons industrials. Durant les èpoques de cultiu d’arròs, la qualitat de l’aigua millora considerablement gràcies a este efecte de "llacunatge" o filtre verd que exercix l’arrossar.
  • Descàrregues d’aigua subterrània de l’aqüífer procedents del cicle natural: estes surgències d’aigua de gran qualitat o “ ullals” han disminuït considerablement a la llacuna. Encara es mantenen algunes d’estes surgències o "ullals" entre els arrossars.
  • Aportacions superficials d’escolament natural (aigua de pluja), procedents d’unes conques fortament urbanitzades o en procés d’urbanització: les crescudes per pluges als barrancs tributaris arrosseguen una gran quantitat de sediments antròpics i materials erosionats.
  • Efluents d’origen urbà o industrial i efluents tractats a les estacions depuradores d’aigua residual.

L’entrada més important d’aigua és la procedent del riu Xúquer (en qualitat i preponderància) juntament amb els retorns procedents del riu Túria. Històricament suposaven més del 85% de totes les entrades al sistema. En els últims anys estes aportacions s’han reduït dràsticament. Estudis dels anys 2003 i 2004 revelen una reducció superior al 75% de les aportacions del Xúquer a l’aiguamoll des de 1980 fins ara.

Qualitat

Fins al començament de la dècada de 1960 el llac, encara que molt reduït i sotmés a un règim artificialitzat, presenta una extraordinària qualitat en la seua aigua que sustenten una rica i variada flora i fauna aquàtiques.

És amb la construcció, en els anys 50, dels sistemes de clavegueram a les poblacions riberenques i amb l’enorme auge que va experimentar el sector industrial en l’àrea metropolitana de València i altres àrees de la conca de l’Albufera, quan esta comença a rebre grans volums d’aigua fecal urbana i residual industrial, que causa una crisi de contaminació sense precedents, de la qual se’n deriva la pèrdua de gran part de les poblacions naturals lligades al medi aquàtic del llaci, conseqüentment, l’empobriment general de l’ecosistema.

En pocs anys el llac evoluciona ràpidament cap a un estat de màxima eutròfia, que es traduïx en una desmesurada proliferació de la biomassa fitoplanctònica, constituïda quasi exclusivament per cianobacteris (també anomenats algues verdes; són estos microorganismes els que conferixen el característic color verdós a les aigües del llac) i en un gran augment de la terbolesa, que limiten el pas de la llum a uns pocs centímetres més enllà de la superfície.

En estes condicions, les praderies de macròfits aquàtics, sense possibilitats de captar la radiació solar que necessiten per a dur a terme la fotosíntesi i germinar, i afectades també pels productes fitosanitaris l’ús dels quals en l’agricultura es generalitza en l’àrea en esta època, entren en regressió i desapareixen totalment del llac en els primers anys de la dècada de 1970.

Què és un llac hipereutrofitzat? El creixement explosiu en el fitoplàncton (les microalgues que donen el color verd brut a l’aigua) a causa de la càrrega de matèria orgànica a l’aigua urbana i agrícola fa augmentar el pH, la qual cosa provoca la transformació del nitrogen present a l’aigua en composts amoniacals tòxics per als peixos més delicats. El fitoplàncton fa la fotosíntesi, raó per la qual produïx matèria orgànica i respira oxigen a la nit. La saturació de fitoplàncton deriva en alta producció de sulfhídric (per descomposició de tanta matèria orgànica) i davallades nocturns en la concentració d’oxigen (creant condicions de fort Glossary Link anoxia o falta d’oxigen per a molts organismes aquàtics que necessiten respirar i fent encara més tòxics els composts amoniacals formats).

El zooplàncton queda desplaçat aclaparadorament pel fitoplàncton i allibera este últim del seu major "depredador". Finalment, l’excés de fitoplàncton augmenta la terbolesa de l’aigua i impedix que la llum arribe al fons del llac, alhora que impossibilita la supervivència de les plantes aquàtiques superiors que frenaven l’efecte erosiu de l’onatge contra la vegetació d’illes i vores.

Les conseqüències d’esta pèrdua sobre l’ecosistema lacustre són enormes. D’una banda, la diversitat biològica del llac cau vertiginosament. La gran majoria dels invertebrats associats a la vegetació aquàtica desapareixen amb esta, i amb ells els organismes superiors als quals mantenien, que es reduïxen a un mínim d’espècies en el cas dels peixos, o es veuen obligats a buscar nous llocs d’alimentació, com ocorre amb anàtids i fotges, les poblacions dels quals a la zona disminuïxen dràsticament.

Espècies de gran valor com les gambetes (Atyaephyra desmaresti, Dugastella valentina i Palaemonetes zariquieyi), el petxinot (Unio elongatus), peixos ciprinodòntids endèmics (fartet –Aphanius iberus- i samaruc – Valencia hispanica-), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i l’anguila (Anguilla anguila) van deixar de vore’s pel llac o són molt més rares de trobar-hi.

En els últims anys, l’entrada en funcionament de plantes depuradores i col•lectors ha millorat la qualitat de l’aigua, però encara queda camí per davant.

Soterrament i Erosió

Al desaparéixer les praderies també desapareix el seu efecte protector, i es modifica radicalment el règim sedimentari i hidrodinàmic al llac, passant d’una situació en què imperaven condicions de sedimentació positiva a l’entorn de les mates (enllaç amb mates) (illes de vegetació i comunitats vegetals de les vores afavoridores de la seua expansió, a l’actual, en la qual l’Albufera es troba dominada per fenòmens erosius. Les ones espentades pel vent, sense cap entrebanc que disperse la seua energia i que les frene, trenquen amb tota la seua força contra les vores, remouen els fins sediments del llac, alteren els perfils suaus, desarrelen la vegetació i soscaven les mates, que es disgreguen amb gran rapidesa. Un estudi de 1997 va concloure que, entre 1973 i 1994, la superfície total de les mates del llac de l’Albufera s’havia reduït en un 20%.

Encara que les albuferes són sistemes que evolucionen de forma natural cap al seu terraplenament, la velocitat a què es produïx este procés es pot vore alterada substancialment, tant en sentit positiu com negatiu, per la intervenció humana.

En el cas de l’Albufera de València, la conclusió de totes les infraestructures de sanejament planejades, la realització periòdica de campanyes localitzades de dragatge i, fonamentalment, l’augment de les aportacions d’aigua en quantitat i especialment en qualitat, representen les claus per a recuperar el seu bon estat ecològic i garantir la conservació a llarg termini de tan singular ecosistema.

Urbanització de la Devesa

Hi ha una cosa que desconcerta als qui visiten per primera vegada el Parc Natural i només han sentit parlar dels múltiples valors naturals d’este: a l’acostar-se al bosc de la Devesa, eixint d’entre els arbres i superant-los aclaparadorament en altura, diverses desenes d’edificis imposen la seua presència. Són el recordatori més evident del moment històric en què l'Albufera de València va estar a punt de canviar el seu destí i convertir-se en una extensió urbanitzada de la ciutat. No va tindre el mateix final d’altres espais costaners i es va salvar, però les cicatrius hi són perceptibles.

 Grans edificis construits en mig de la Devesa

En els anys 50 el bosc de la Devesa estava pràcticament intacte. Excepte a les pedanies de Pinedo i del Saler, alguna xicoteta edificació de la franja costanera, el càmping i les cases dels guardes forestals, la resta estava ple de pins, dunes, vegetació baixa... Els habitants de la ciutat de València solien passar els diumenges de picnic al pinar, aparcaven el cotxe davall els arbres i gaudien d’una paella amb la família i, potser d’un banyet en la platja.

Acabada de començar la dècada dels 60 l’Ajuntament de València, seguint la tendència general a la costa mediterrània ibèrica, va decidir traure profit econòmic del seu tros de costa. Així va començar un pla d’urbanització de la zona que buscava la seua transformació en un complex turístic i de vivendes que portara inversions i donara acollida a multitud de turistes a la recerca de sol i platja. El preu seria molt alt: les carreteres, torres d’edificis, el club nàutic, un hipòdrom, els hotels..., estarien sobre aquell pinar que tant gaudien els habitants de València.

Van començar les obres i les tales, però la societat civil, a pesar de la falta de costum de processos participatius davall el règim franquista, va manifestar ben alt la seua oposició a aquell pla que pretenia furtar-los el tresor heretat dels seus avantpassats. Associacions, col•legis professionals, facultats universitàries, periodistes, ciutadans a títol individual..., els diaris van reflectir durant vora 10 anys la polèmica oberta entre aquells que desitjaven conservar la Devesa com a bosc mediterrani i aquells que desitjaven transformar-la en un complex residencial turístic. Va ser potser el primer moviment social ecologista a l’Espanya de Franco.

Al 1981 l’Ajuntament de València va arreplegar el sentir ciutadà, va paralitzar el pla de construcció de la Devesa i va reorientar la seua gestió cap a la conservació dels seus ecosistemes.

D’aquella època queden, enmig del bosc, 29 torres d’apartaments (de més de 12 altures), dos urbanitzacions, dos grans hotels, una autovia que separa el Saler dels camps d’arròs, un estany artificial, un camp de golf... A més dels quilòmetres i quilòmetres de carreteres, canonades, albellons..., tots sense ús. Altres elements construïts van ser revertits: el malaguanyat hipòdrom és ara reserva integral de naturalesa i centre d’interpretació del Parc Natural, el passeig marítim va ser enderrocat i les dunes i mallades regenerades. Periòdicament es van retirar trams de les antigues carreteres i al seu lloc es van deixar estrets vials d’accés per a vehicles d’extinció d’incendis.

Història del desastre que no es va culminar

L’any 1962 l’Ajuntament de València va autoritzar la realització d’un Pla d’Ordenació de la Devesa, alhora que es van cedir terrenys al Ministeri d’Informació i Turisme per a la construcció del camp de golf i el Parador de Turisme del Saler. Al 1965, amb les obres del Parador i el camp de golf en marxa, el Ministeri de la Vivenda va aprovar definitivament el Pla d’Ordenació. El pla contemplava la construcció d’autovies, torres d’apartaments, un passeig marítim, restaurants, urbanitzacions, grans hotels, comerços, un club nàutic, unifamiliars...

La Real Societat Espanyola d’Història Natural va ser la primera a mostrar públicament la seua oposició al pla afirmant al 1966 sentir-se “inquieta hui més que mai per la sort que puga córrer este lloc incomparable, davant de l’anunci d’una sèrie de complexos edificables projectats, alguns de sorprenent envergadura...". A este posicionament es van unir la Facultat de Ciències i, al 1970, el popular periodista ambiental Félix Rodríguez de la Fuente, que en el seu programa televisiu "Fauna Salvaje" i en diversos fòrums va comentar "la trista situació de l’Albufera i el Saler". La polèmica estava servida amb articles en premsa per part de biòlegs, tècnics, periodistes i polítics a favor i en contra d’urbanitzar el bosc de la Devesa. Es tractava d’un dels primers moviments que es pot considerar com a ecologista a l’Espanya de Franco.

Davant dels qui defenien la construcció d’edificis posant en alça l’impuls que obtindria la ciutat de València com a focus turístic, altres lamentaven la pèrdua d’un tresor natural que pertanyia a tots. Mentres el debat públic tenia lloc i el clamor popular era evident, les parcel·les de la Devesa se n’anaven. Al 1973 quan el Pla d’Ordenació ja havia reduït el bosc de la Devesa al 70% de la seua superfície anterior, l’Ajuntament va decidir realitzar un nou estudi "segons el bategar del poble valencià". Uns mesos després es presentava el "Pla de Remodelació del Saler" nascut del nou estudi, però amb esperit semblant al seu predecessor. De nou els periòdics reflectien el descontentament d’amplis sectors de la societat com ara periodistes, associacions, ciutadans..., fins i tot el Col·legi d’Arquitectes, el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències, l’Ateneu Mercantil, l’Escola d’Arquitectes... A les nombroses impugnacions particulars al nou pla es va afegir una impugnació col·lectiva avalada per 15.750 firmes. El lema "El Saler per al poble" es va imposar com a idea majoritària.

Al 1976 es va elaborar la tercera versió del pla, però al 1977 encara es continuaven talant pins per a construir torres projectades 4 anys abans.

Finalment, al 1978 es va encarregar la realització per un equip interdisciplinari d’un Pla Especial de conservació i millora de l’ecosistema de la Devesa-Albufera. Al 1981, amb la primera corporació municipal elegida democràticament, es van començar a vore els primers canvis en la gestió de la Devesa, esta vegada amb criteris proteccionistes i enfocament en la conscienciació ambiental.

Trànsit

La situació del Parc Natural de l'Albufera, tot just al sud d’una ciutat de més de 800.000 habitants com València, el convertix en lloc de pas d’un gran nombre de vehicles.

L’anomenada Pista de Silla (carreteres V-31, E15, A7, AP7) voreja el perímetre oest del Parc Natural i suposa la principal connexió amb la capital des del sud. La seua alternativa més directa és la CV500, que al llarg de 27 quilòmetres creua de nord a Sud el Parc Natural. Més de 8 quilòmetres d’esta carretera es despleguen com una impactant barrera entre dos biòtops interdependents: el bosc de la Devesa a l’est i l’estany i la seua marjal a l’oest.

 Vista de la CV500 que travessa el Parc Natural

Són molts els animals que han de creuar esta via..., i massa els que hi moren atropellats. L’efecte barrera d’esta via de comunicació és tal que s’ha arribat a considerar una de les carreteres amb més mortalitat animal relativa d’Espanya (Estudi de la Coordinadora espanyola d’Organitzacions de Defensa Ambiental – CODA, 1991). Entre els animals més afectats per atropellaments es troben el collverd, el conill comú, la geneta i diversos rèptils.

La intensitat mitjana diària (IMD) a la CV500 es calcula en més de 18.000 vehicles a la zona d’autovia, en més de 12.000 entre el Saler i el Perelló i en més de 9.000 d’esta localitat cap al sud (anys 2002-2007).

Els tipus d’ús d’esta carretera es podrien dividir en tres grups:

  • Habitants del Parc Natural que es dirigixen a València o a altres punts. Este trànsit adquirix més importància a l’estiu, quan la població resident dins de l’àrea protegida es multiplica al canviar molts ciutadans a la seua segona residència, amb hores punta a primera hora del matí i última de la vesprada. El mes de major trànsit en esta carretera és juliol.
  • Vehicles que creuen el Parc Natural per a arribar a una altra destinació fora d’ell. Trànsit fàcilment evitable si s’estudia l’alternativa de la Pista de Silla, d’uns quants carrils, menys congestons, major velocitat i semblant distància.
  • Ciutadans de fora del Parc Natural que acudixen amb els seus vehicles a l’àrea protegida. Generalment a l’estiu, per a fer ús de les platges o per a menjar en algun dels restaurants de l’àrea protegida. Este tipus de desplaçaments provoca grans congestions a les hores punta.

Palla d'Arròs

Tots els anys, després de la collita de l’arròs al Parc Natural de l’Albufera, als camps queda la palla. La solució tradicional per a la seua eliminació ha sigut cremar-la als arrossars. Açò provoca un fort impacte ambiental (per emissions de gasos amb efecte hivernacle i per degradació d’hàbitats) i social. Alhora que apareixien les columnes de fum als encontorns de l’estany, començaven les protestes de multitud de veïns de l’entorn del Parc Natural (que es queixaven de mal de cap, asma, rinitis, roba estesa bruta, cendra sobre els automòbils…) degudes a les partícules en suspensió originades en la crema de palla. Este problema, repetit a molts llocs del món, ha portat a la progressiva prohibició de la crema de restolls a escala global, al món desenvolupat.

Crema de la paya de l'arròs

Hi ha dos alternatives a la crema de palla d’arròs, pràctiques que ja es duen a terme a altres espais amb este cultiu:

  • Retirada de la palla dels camps.
  • Triturat de la palla durant la collita i llaurar en profunditat (localment anomenat fangueo – fangueig) tot just després de la collita.

Segons l’estudi encarregat al Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), la crema de palla d’arròs al Parc Natural de l’Albufera podria suposar l’emissió de 2.074.250,47 kg de CO2 equivalent.

Antecedents

Històricament la palla sempre s’ha cremat al Parc Natural de l’Albufera sense que açò suposara cap conflicte o molèstia. Açò es deu al fet que gran part de la palla produïda als camps era aprofitada per al seu ús en ramaderia, en les hortes, com a combustible, per a construcció… Només una part era amuntonada als camps i cremada pels agricultors.

Si a part dels arrossars quedava de vegades palla podrint-se davall l’aigua de la perellonà no suposava cap problema pel fet que el flux d’aigua era molt superior a l’actual en el sistema hídric de l’Albufera. Des dels anys 80 s’ha vist reduït dràsticament el flux d’aigua que des dels rius Xúquer i Túria alimenta els arrossars, a través de canals i séquies, per a més tard arribar a l’estany i finalment a la mar. Els problemes ambientals del Parc Natural de l’Albufera s’han vist agreujats per este balanç hídric altament deficitari.

El problema de la palla d’arròs també es veu afectat per l’escassetat d’aigua. A menor quantitat d’aigua, major concentració dels problemes que suposen la descomposició anaeròbica de la palla. El que abans suposava un esdeveniment menor que quedava diluït, ara té efectes sobredimensionats per succeir-se en un escenari de cabals deficients, no suficients per a netejar les restes de la descomposició de la palla que puguen quedar als camps.

Política agraria comunitaria

Tots els agricultors arrossers del Parc Natural s’acullen a la Política Agrària Comunitària (PAC) per a cobrar les ajudes agroambientals, les quals suposen aproximadament la mateixa quantitat de diners que obtenen per la venda de l’arròs. La PAC, que a la Comunitat Valenciana es concreta en el Programa de Desenvolupament Rural (PDR) arreplega certes mesures agroambientals com la “Conservació d’aiguamolls per mitjà del manteniment del cultiu de l’arròs”. Com a conseqüència d’eixa mesura agroambiental de la PAC, s’establien des de fa anys unes compensacions als agricultors de les zones humides, a canvi de certes restriccions en les pràctiques de cultiu de l’arròs:

  • Mantindre inundada la superfície de cultiu quatre mesos durant la tardor-hivern.
  • Mantindre i conservar els dics i comportes dels arrossars.
  • Racionalitzar l’ús dels productes químics.
  • No cremar restolls, excepte excepció justificada per raons sanitàries i per evitar problemes fitopatològics greus.

És a dir, des de fa anys els agricultors es comprometen a no cremar la palla d’arròs els camps per a cobrar les ajudes. Si açò és cert, també és veritat que durant molts anys s’ha continuat cremant la palla, per a la qual finalitat s’han acollit a l’excepcionalitat prevista en anteriors versions del PDR.

En l’última versió del PDR (2007-2013) s’inclou, a l’apartat 5.2.1.3.2. la mesura: “Cultiu sostenible de l’arròs a aiguamolls”. Esta vegada canvia el contingut dels compromisos agroambientals d’obligatori compliment per a cobrar els 468,44 euros per hectàrea que pot rebre cada agricultor:

  • Portar un quadern d’explotació (42 €/ha)
  • Triturar la palla de l’arròs i incorporar-la al sòl o retirar-la del terreny (89.82 €/ha)
  • Manteniment i conservació dels elements de retenció d’aigua, xicotets dics i comportes (120 €/ha)
  • OPCIÓ 1: mantindre inundats els camps 3 mesos i mig a l’hivern + xercolada mecànica. (216,62 €/ha)
  • OPCIÓ 2: mantindre el restoll i la palla d’arròs al camp fins a l’1 de febrer + xercolada mecànica (216,62 €/ha)

TOTAL: 468,44 euros per hectàrea.

Cal destacar tres punts respecte de les ajudes agroambientals en la seua nova versió:

  • Esta vegada no s’inclou cap excepcionalitat a la prohibició de la crema de palla d’arròs.
  • Els dos compromisos opcionals entre els quals els agricultors han de triar, dividixen de facto el Parc Natural en dos àrees: aquelles on s’inunda 3 mesos i mig (en compte dels 4 de versions anteriors del PDR) i aquelles on no s’inunda ni es realitza cap treball fins a febrer de l’any següent.

INICIATIVES DE L'AJUNTAMENT DE VALENCIA: Investigació sobre la recogida de la paya d'arròs.

Encara que al municipi de València només hi ha el 6% dels camps d’arròs del Parc Natural de l’Albufera (952 de les 14.100 hectàrees totals d’arrossar), l’Ajuntament de València va decidir l’any 2001 prendre la iniciativa i experimentar solucions a este problema mediambiental de l’eliminació de la palla d’arròs, que encara que és majoritàriament extern a la localitat, afecta els seus ciutadans.

L’Ajuntament de València, amb el suport de la Comissió Europea, va llançar dos projectes pilot per a investigar més sobre els efectes de la crema de la palla d’arròs. Els projectes experimentarien a més una de les dos alternatives que hi ha a la crema de palla, a banda de llaurar en profunditat; experimentaria sistemes per a l’arreplega de la palla d’arròs dels camps a xicoteta escala. Finalment es va estudiar la reutilització de la palla arreplegada en diferents usos.

Projectes Pilot demostratius de l'Ajuntament de València Programa LIFE de la Comisió Europea LIFE BIOCOMPOST - LIFE ECO-RICE
  • Estudi impactes crema de paya d'arròs.
  • Alternatives a la crema de paya:
    • Fangueig: Triturar la paya + incorporar-la al sòl.
    • RECOLLIDA DE LA PAYA: Experiment pilot a petita escala (6%)
  • Potencials destins productius per a la paya d'arròs recollida

Des del 2001 fins al 2007 s’han succeït dos projectes pilot demostratius, Biocompost i ECO-RICE, dels quals es van obtindre tres conclusions:

  • L’embalat de la palla i la retirada dels camps és possible.
  • És possible vendre la palla d’arròs per a la fabricació de mantes vegetals, per al seu ús en ramaderia i per a l’elaboració de compost, de manera que s’estalvien els costs d’arreplega i distribució de la palla.
  • Esta solució (la retirada de la palla del camp), només és extrapolable a la totalitat de l’arrossar del Parc Natural, en combinació amb la trituració i incorporació de la palla a algunes zones.
  • Segons estudis de l’IVIA (Institut Valencià d'Investigacione Agràries) rarreplegats pell Proyecto ECO-RICE tant la retirada de palla dels camps, com la trituració i incorporació al sòl no presenten impactes agronòmics perceptibles, davant de la crema.

Com bé indica el caràcter pilot i demostratiu de Biocompost i ECO-RICE, l’objectiu d’estos projectes sempre ha sigut experimentar alternatives i entregar les conclusions a les autoritats competents en temes d’agricultura, i mai solucionar per complet el problema de la crema de la palla d’arròs, assumpte que s’escapa de les competències de la corporació local. De fet l’àmbit d’actuació només era l’arrossar del municipi de València. Ambdós iniciatives van ser considerades molt reeixides per la Comissió Europea, ja que van acomplir el seu objectiu d’aportar coneixement experimental perquè es prengueren mesures.

Vols saber més sobre les iniciatives per a trobar alternatives a la crema de la palla d’arròs?

-Projecte LIFE Biocompost